Bel canto: una aproximació a les melodies més belles de l’òpera.

ELISIR-Damrau-Florez1

Segurament les paraules Bel canto no siguin un dels termes més emprats en la nostra vida social, però crec que pel que fa a l’òpera és d’extrema importància, ja que gran part de les poques àries que coneixem provenen d’aquest bel canto. Però que és el bel canto? És un estil? Una manera d’entendre la música? Un moviment operístic? Provablement totes aquestes preguntes serien contestades de manera afirmativa, però tot i així no podríem, mitjançant elles definir el bel canto. No cal tenir una ment privilegiada per traduir aquestes dues paraules en italià de manera correcta (cant bell). Tot i així, sabent el significat de les paraules no se’ns revela de manera clara que és tot plegat. Dit això, i sabent la complexitat de tot plegat, podríem definir el bel canto com un període i un moment essencial de l’òpera. Conclusió: no ens ha quedat res en clar. Espero que aquesta entrada dedicada únicament aquest període operístic ens doni la clau per obriu un altre cofre del món del cant líric.

Primer de tot cal emmarcar a nivell cronològic aquest període que va en el seu màxim esplendor en el primer terç del segle XIX. Tot i això es pot dir que el seu origen ve del Barroc del segle XVIII. Dintre del màxim període d’esplendor podem parlar de tres compositors imprescindibles: Rossini, Bellini i Donizetti. Rossini famós per la seva òpera Il barbiere di Seviglia, mostra la vessant més còmica del bel canto (tot i que podem veure en la seva obra una gran varietat temàtica). Les melodies de Bellini són les considerades més pures del bel canto, ja que la simplicitat i el cant legato es consolidan de manera indiscutible. Bellini ens serveix per introduir una de les característiques essencials d’aquests estil operístic: cant legato. Aquest cant a nivell tècnic significa la lligadura de les notes de diferent freqüència tonal. Per tant el legato consisteix en no deixar silencis entre nota i nota, per tal d’entendre les frases musicals de manera homogènia. La explicació pot ser entenedora però crec que el millor que podem fer és entendre aquest legato amb música, per tant ens ajudarem amb una de les àries més famoses de tota la història de l’òpera: Casta diva de l’òpera Norma de Bellini. He escollit com no una de les cantants més extraordinàries que ha trepitjat el planeta terra. Maria Callas.

Espero que us hagi agradat aquesta extraordinària interpretació. Però encara falta comentar l’últim dels compositors que és Donizetti. Aquest compositor va ser el més prolífic dels dos, arribant al nombre de 71 òperes de les quals parlarem de dues en concret: Elisir d’Amore i Lucia di Lammermoor. Primerament voldria citar l’ària Una furtiva lagrima, ja que és la més característica en quant al legato, i també perquè no vaig citar a un tenor important que tot just ara acaba de emergir de l’escena operística internacional. El tenor mexicà Javier Camerena actualment despunta en les millors àries del belcantisme.

També volia citar l’òpera de Donizetti anomenada Lucia di Lammermoor, ja que aquest pròxim curs podrem gaudir d’aquesta obra mestre al Gran Teatre del Liceu. Aquesta obra ens serveix per explicar una altra de les característiques principals del bel canto, que és la gran ornamentació i el virtuosisme de molts passatges, i per tant amb l’abundant coloratura d’algunes de les àries. En molts casos era tant important el virtuosisme dels cantants que els llibretistes se les tenien que empescar per tal de que en els finals a nivell argumental demanessin una gran coloratura en el cant del protagonista. Aquest és el cas de Lucia di Lammermoor, ja que per tal de justificar una gran pirotècnia musical el personatge de Lucia patirà un atac de bogeria exagerat que permetrà per tant un gran virtuosisme vocal. Originalment aquesta peça anava acompanyada per una harmònica de vidre. Podem veure sobretot com els sobre aguts finals incrementen la bogeria de la protagonista.

Una de les aportacions més importants que va coincidir amb aquests curiós període, van ser els avenços de la tècnica vocal masculina, cosa que va possibilità l’execució del Do de pit. Com ja vaig avançar l’anterior entrada el Do de pit és la nota més alta que pot fer un tenor. Es diu així, ja que s’arriba a aquesta nota no mitjançant falset sinó amb la veu natural. Així en general podríem dir que el Do de pit aprofita no només el cos de caixa de ressonància sinó també el crani i la mandíbula. Bé aquí m’he flipat, és molt fàcil dir-ho, però fer-ho ja et dic jo que no és fàcil. La millor peça per saber que és això del Do de pit és amb l’ària Ah mes ami de l’òpera Le fille du Régiment (la vaig ficar a l’anterior en

El bel canto va arribar amb aquest Do de pit a la seva fi. La pregunta és perquè, ja que va ser una invenció (per així dir-ho) del propi bel canto. Les conseqüències més clares d’aquest avenç tècnic de la veu va ser que els compositors tot seguit va començar a fer peces per els tenors aprofitant aquesta potent nota, amb melodies més robustes que van donar lloc a l’òpera pròpia del Romanticisme: l’òpera dramàtica. Per tant es va deixar de banda les melodies amb ornaments de tant en tant una mica gratuïts.

Això és el bel canto: melodies bellíssimes i clares, coloratura i legato en la línia melòdica. Aquest període operístic va tenir una vida molt curta, d’aproximadament uns 30 anys, però trobo sorprenent la gran influència i la grandíssima aportació que va fer per el món de l’òpera.

Fins un altre i molta música!

Anuncis

Tessitures o cantants?

Com vaig avançar en el l’entrada anterior, avui ens dedicarem a explicar les diferents tessitures que podem observar en la veu humana i com l’òpera engloba dintre d’aquestes una gran quantitat de subdivisions. La pregunta seria, per què ens serveix saber totes les tessitures que podem copsar en el món de l’òpera? La veritat és que no ens serveix com a un tema sol a desenvolupar, ja que em podríeu titllar d’avorrit, i tampoc us vull amargar l’existència. Per tant la meva voluntat a l’hora d’encarar aquesta entrada serà la d’explicar, amb l’excusa de l’exposició de les tessitures, tots aquells cantants que actualment estan millor considerats, i òbviament els motius per els quals es mereixen el seu reconeixement. Dit això no perdrem temps, ja que s’han d’explicar moltes coses.

Sopranos
Podem trobar en aquesta tessitura una gran quantitat de subdivisions. Juntament amb els tenors, aquestes agafen la majoria de protagonisme en les òperes, ja que com sempre dic, les veus agudes sempre han agradat, i continuen agradant en l’actualitat (òbviament en totes les tipologies musicals). Citaré només tres tipus de sopranos per no enredar la troca (bàsicament perquè ni jo mateix em se de memòria tots els tipus de sopranos que hi ha, incloent les altres veus).
– Soprano de coloratura: El terme coloratura significa, aquella capacitat de fer moltes notes en un temps molt curt. Aquest virtuosisme es característics en períodes concrets de l’òpera, com per exemple el bel canto (la pròxima entrada intentaré parlar d’aquest període històric de l’òpera). Us passo una gravació de la magnífica Diana Damrau, una de les sopranos més importants dintre d’aquesta classificació de les sopranos de coloratura.


– Soprano lírica: Aquestes sopranos no arriben potser a notes tan elevades com les sopranos de coloratura, però la seva característica principal es la carnositat i la profunditat de la seva veu, ja que no resulta tan estrident com l’anterior (sense ser despectiu en absolut). He escollit una ària de la Bohème de Giacomo Puccini, interpretada per la fantàstica Anna Netrebko. Si no recordo malament ja vaig citar en la anterior entrada aquesta cantant d’origen rus, però trobo oportú citar-la, ja que és una cantant molt ben considerada mundialment, i crec que és important saber de la seva existència.

També m’agradaria que veiéssiu una altre cantant de les mateixes característiques que havia de comentar, ja que a nivell internacional és important i sol venir al Gran Teatre del Liceu amb freqüència. És ni més ni menys que Sondra Radvanovsky interpretant l’ària Vissi d’Arte de l’òpera Tosca de Puccini.

– Soprano dramàtica: És provablement la soprano amb una tessitura més baixa, però posseeix un caudal de sonoritat molt potent. En moltes ocasions s’ha atribuït aquestes sopranos, com a pròpiament wagnerianes, ja que compleixen tots els requisits d’aquest particular compositor. Wagner requereix una gran potencia vocal que només una soprano d’aquestes característiques pot protagonitzar. Actualment la soprano més ovacionada per el públic en aquest registre és Irene Theorin. Quedeu-vos amb la gran potència i alhora delicadesa d’aquesta cantant extraordinària. En concret he seleccionat el final de l’opera de Tristan und Isolde (Liebetod), de Richard Wagner. En aquest fragment podem veure com Isolde mor de d’amor per la mort del seu amant (quin embarbussament, no se com m’enteneu la veritat). Que sapigueu que la temporada 2015-16, Irene Theorin farà un debut al Liceu.

Wagner en primera instancia pot semblar extremadament “tostón”, però intentaré (sobretot intentaré perquè encara no se com ho faré) parlar algun dia sobre la seva música, i per tant poder convèncer a tot qui llegeixi les meves reflexions que es tracta d’un compositor excepcional.

Mezzosopranos
No me’n rollaré tant ja que no us vull amargar l’existència com bé he dit al principi de l’entrada. Es poden classificar en tres grans grups, que ni explicaré perquè poden tenir moltes coses en comú: mezzosoprano ligera, lírica i dramàtica. Vull destacar sobretot una cantant que pot cantar tant peces del ple barroc com òperes de Rossini (segle XIX). Aquesta cantant és Cecilia Bartoli. Us passo dos vídeos: un sobre una ària de Vivaldi i l’altre d’una ària de Rossini. Si voleu saber que és realment la coloratura en una cantant aquí teniu la demostració més clara. El novembre hi ha programat un concert seu al Palau de la Música.



(no feu cas de la partitura que posen a la part inferior en el segon vídeo)

Contraltos
Aquí sense explicar les diferents contralts que hi ha podem veure que es tracta de la tessitura més baixa de la veu femenina. Posarem l’exemple de Ewa Podles, la qual la vaig poder veure en directe al Gran Teatre del Liceu fa cosa d’un any i mig, amb l’òpera Cendrillon de Massanet. Posaré una gravació d’una ària de la mateixa òpera, veureu com és un tipus de veu que pot impressionar molt en primera instància. Podríem dir que és una veu pròpia d’una dona que en el cas que estigués en una relació sentimental seria ella qui portaria els pantalons. Fora bromes, és certament una veu que impacte i molt.


Contratenors
Ja arribem a la veu masculina. En aquest cas en té poc de viril en primera instància (quan veieu el vídeo ho entendreu). Els cantants contratenors basen la seva tècnica en el falset, de manera que poden arribar a tessitures en molts casos pròpies d’una mezzosoprano. El falset pròpiament dit és aquella veu nasal masculina, que normalment està poc exercitada, però que en aquest cas es tracta de la veu primordial d’aquests cantants. Actualment el seu repertori més abundant tracta períodes històrics del barroc, recreant per tant les tessitures dels Castratis. Un dels cantants més excepcionals i que he tingut el privilegi d’escoltar en directe al Auditori de Barcelona és el contratenor Philippe Jaroussky. Aquests cantant francès, a revolucionat el repertori propi dels castratis. Us poso un vídeo amb la famosíssima ària Lascia ch’io pianga de l’òpera Rinaldo de Händel. Sobretot mireu el vídeo no té desperdici!

Tenors
Aquesta tessitura és la que hi podríem posar més calaixos de tots, ja que es tracta d’una veu molt utilitzada durant tota l’història de l’òpera (sobretot durant el segle XIX). Podríem trobar fins a 9 tipologies diferents (tenor líric spinto, tenor heroic, tenor rossinià, tenor motzarià…) Òbviament no explicarem tots.
– Tenor ligero: Aquesta veu es determina a causa de la seva agilitat (coloratura) i es caractiritza també per la seva facilitat amb els aguts. Que millor que posar-vos l’exemple de Juan Diego Flórez. Aquest tenor peruà, és el màxim exponent en les peces de repertori belcantista. Aquí veurem la extraordinària ària anomenada Ah mes amis de l’òpera La fille du Regiment de Donizetti. Fixeu-vos que en aquesta ària s’ha d’executar fins a nou vegades l’anomenat Do de pit (aquesta nota és la més alta que un tenor pot fer).


– Tenor líric: Aquest tipus de tenor adquireix en general una potencia vocal més accentuada i requereix bellesa amb els aguts, tot i que no amb la facilitat d’un tenor ligero. Rolando Villazón tot i no estar catalogat exactament en aquesta classificació, bé s’havia de citar. Tot i així us passaré l’ària che gelida manina de l’òpera La Bohème. El personatge que desenvolupa aquest tenor bolivià és el més característic d’aquesta tessitura.

Tenor dramàtic: De la mateixa manera que passa amb les sopranos aquest tenor té una potència notòria als greus i als mitjos, mentre que als aguts els raspa amb dificultats. Compositors com Verdi i Wagner utilitzaran amb freqüència aquest tipus de tenor. Farem esment del gran tenor Jonas Kaufmann, tot i que en general no es consideri un tenor dramàtic, jo el veig com a tal. Cal dir que també canta repertori propi dels tenors lírics. Aquesta gravació es tracta d’una ària del segon acte de Parsifal de Wagner.

Barítons
En aquesta tessitura també podem trobar una gran varietat de tipologies, però em centraré en un cantant que mereix tota la atenció. Ambrogio Maestri és un baríton Italià en el qual es poden observar les característiques d’aquesta veu masculina. Espero que us agradi la interpretació que fa del personatge de Scarpia de l’òpera de Pucinni, Tosca. El mes de setembre debutarà amb el paper protagonista de l’òpera Nabucco de Verdi (no cal dir que és 100% recomanable).

Baixos
Per acabar comentarem una de les peces més famoses protagonitzades per un baix. Es tracta de l’escena final del il Commendatore de l’òpera Don Giovanni de Mozart. Podem veure la potencia vocal que pot adquirir una veu tant profunda com la d’un baix. El cantant que us posaré és Kurt Moll, actualment no tinc constància que canti, però crec que sintetitza prou bé els objectius d’un baix.

Aquest és de manera molt sintètica el panorama operístic actual amb l’explicació subjacent de la varietat de tessitures que podem trobar en qualsevol cantant. A mi en general no m’agrada encaixonar d’aquesta manera els cantants, ja que els entenc de manera individual. Tot i així trobo pertinent posar sobre la taula la gran complexitat de la veu humana, cosa que explica que en molts casos no es pugui determinar un cantant en un únic tipus de tessitura concreta.

Fins un altre i molta música!

Traviata a la fresca

562fb7ec82

Aquest dissabte es farà l’anomenada òpera a la fresca. Aquest esdeveniment GRATUÏT consistirà en la retransmissió en pantalla gran de la famosíssima òpera de Verdi: La Traviata. Aquesta projecció es situarà a la Plaça del Mar al Port de Barcelona, es programa sobre les 22:00. Fa aproximadament cinc anys es va fer el mateix esdeveniment a la platja de la Ciutadella, on van projectar Carmen de Bizet, amb l’escenografia de Calixto Bieito.

Les representacions de la Traviata al Liceu s’acaben justament aquell dissabte. Tot i això cal aclarir que aquesta retransmissió no serà en directe, sinó que serà la gravació, segurament, de l’estrena de la setmana passada.

A diferència de fa cinc anys, aquest cop l’esdeveniment es farà en diverses localitats de Catalunya alhora (Barcelona, Cervera, els Hostalets de Pierola, l’Espluga de Francolí, Girona, Lleida…). En el cas de Barcelona, segons tinc entès cal una acreditació gratuïta per entrar. En el cas de que no vulgueu sortir de casa i us agafi un atac de mandra també es retransmetrà pel canal 33. Tota la informació relativa us la passaré al finalitzar les reflexions sobre aquesta òpera amb un link.

Primerament vull aclarir un aspecte que va crear certa controvèrsia, en la primera entrada. Quan em referia a música “culta”, és tota aquella música de caire orquestral i operístic amb les seves diferents èpoques historicoartístiques. Per tant no podem utilitzar el terme de música clàssica, ja que aquest només es pot utilitzar si parlem de música realitzada en el període musical del classicisme, és a dir totes aquelles produccions musicals de la segona meitat del segle XVIII (per posar un exemple). Per tant tot, i que quedi elitista, considerarem música culta totes aquelles produccions orquestrals i operístiques que engloben tots els períodes històrics fins arribar als nostres dies.

Dit això sense més miraments parlarem d’aquesta òpera que podrem visualitzar aquest dissabte. La Traviata és una de les òperes més conegudes de tota la història, la qual entranya una música d’allò més sorprenent. La primera vegada que vaig veure en directe aquesta òpera va ser just començar el curs, i haig de dir que em vaig quedar plenament enlluernat per aquesta música tant gran. Trobo que aquesta òpera és ideal per començar a conèixer aquest món, ja que l’argument no és enrevessat, i per altra banda la música resulta molt fàcil d’escoltar tot i la gran qualitat d’aquesta.

Argument

El llibretista que va escriure aquesta òpera (i d’altres del mateix Verdi) fou Francesco Maria Piave. Tant el llibretista com Verdi es van inspirar en la història de La Dama de les Camèlies de Dumas. La narració està ambientada a mitjans del segle XIX (contemporani al moment de la composició de l’obra).

Aquesta història explica com una cortesana (Violetta Varéry), la qual ha superat la malaltia de la tuberculosis, s’enamorà d’Alfredo Germont, un jove de la noblesa. Ja al final del primer acte aquests dos es declararan el seu amor. Violetta per tant renuncia el seu ofici de cortesana per amor. Fins aquí l’historia és feliç… Però arriba el pare d’Alfredo (Giorgio Germont). Aquest li dirà a Violetta que deixi la relació amb Alfredo conscient del passat cortesà d’aquesta. Tot això farà tensar la situació entre Alfredo i l’amant de Violetta, durant un sopar que organitzarà Flora. El segon acte acabarà amb Alfredo humiliant i denunciant a Violetta. Dies més tard el brot de tuberculosis de Violetta empitjora. En els últims instants de la seva vida, el pare d’Alfredo li demanarà perdó i els amants es retrobaran. Violetta morirà als braços de Alfredo.

*Us he explicat el final perquè tothom que va a l’opera sap el que passarà. Això no és com anar al cinema i veure com acaba el film, sinó que el públic ja sap a que va, ja que forma part d’un clàssic indiscutible. Per tant no he fet un exercici propi d’un spoiler.

La música

Preludi: La obertura o preludi de qualsevol òpera s’entén com la peça instrumental que introdueix l’obra. En aquest cas el preludi és essencial per entendre el discurs musical. Aquest mateix preludi es repetirà al final (en el tercer acte), on Violetta serà víctima de la tuberculosis. Us passaré els dos preludis, tant el del principi com el que s’inicia en el tercer acte, de manera que es podran assimilar les diferències i connexions entre les dues peces musicals.

Preludi del tercer acte

https://www.youtube.com/watch?v=AS057_OYZ7I

Preludi del primer acte

https://www.youtube.com/watch?v=_WomiJqiPQY

 “Libiamo ne’ lieti calici” (Brindisi): Aquesta peça és una de les més famoses de Verdi, i coneguda mundialment. Aquest duo intercalat per la intervenció del cor, invita, a mode de brindis, al divertiment dels convidats i incita a la consumició de begudes alcohòliques . El duo el protagonitzen Rolando Villazón i Ana Netrebko.

https://www.youtube.com/watch?v=vWz7Gbalk98

ah fors’è lui – sempre libera: En aquestes dues àries Violetta manifesta els dubtes que té entre seguir essent qui és (una cortesana) o canviar la vida per amor. El segon tema s’intercala amb l’intervenció d’Alfredo des de l’interior. El tema que canta Alfredo és el mateix que cantava Violetta en el principi (ah fors’è lui). Aquestes peces adquireixen des del meu punt de vista, una elegància extraordinària. La cantant (Ana Netrebko) que es veu al vídeo és una de les sopranos més cotitzades de l’actualitat.

https://www.youtube.com/watch?v=Jrq6xdVwdf8

Di Provenza il mar, il suol: Aquesta és (per mi) una de les àries més belles de tota l’obra musical. La seva senzillesa captiva tota persona que l’escolti. Aquesta peça cantada pel pare de Alfredo (Giorgio Germont), explica els motius per els quals no pot estar amb la cortesana Violetta. Giorgio intenta que el seu fill senti nostàlgia en els moments de la seva infantesa a la Provenza, fent veure així l’error d’estar amb una cortesana. Podem veure en aquesta ària la gran convicció de valors del personatge. Com podreu veure al vídeo, el personatge té la tessitura de baríton. (dedicaré una entrada a parlar sobre les tessitures i la seva amplia classificació).

https://www.youtube.com/watch?v=v69gHTw71uM

Informació sobre l’òpera a la fresca

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-2014-2015/opera/la-traviata/liceu-a-la-fresca.html

Espero que totes aquestes explicacions us serveixin per encarar de manera motivadora aquesta extraordinària òpera.

Ens veiem a la pròxima entrada, i molta música!!

Benvolguts futurs amants de l’òpera!

Em presentaré. El meu nom és Elias Orri tinc 20 anys i sóc estudiant d’Història de l’Art. L’objectiu d’aquest blog és apropar a la gent al fascinant món de l’òpera. Els requisits indispensables per llegir les reflexions que exposaré, serà el de no saber prèviament res d’aquest món. Per tant l’objectiu principal d’aquest blog és fer arribar l’òpera i els concerts de música culta, a aquella gent que no ha tingut l’oportunitat de conèixer res de tot plegat. Totes les meves publicacions aniran encarades en els esdeveniments que es produiran a Barcelona i Catalunya.

Aquest bloc també va dirigit a aquelles persones que, com jo, no es poden permetre econòmicament assistir a l’òpera o als concerts. Exposaré en diverses ocasions ofertes i com anar de manera econòmica a grans teatres d’òpera i concerts, bé sigui el Gran Teatre del Liceu o L’Auditori de Barcelona, entre d’altres.

Com he avançat, els plantejaments que aniré exposant en els successives publicacions, no només aniran dirigides a les òperes que es realitzaran a Barcelona, sinó que també va dirigit a aquelles persones que es vulguin endinsar en el món dels concerts de música culta (música barroca, clàssica, romàntica…).

Totes les meves reflexions es podran debatre en el mateix blog, on cada lector podrà participar. Les aproximes publicacions faran referència a la temporada vinent (curs 2015-16).

En primer lloc, per començar us paso la programació del liceu i de l’auditori. Durant l’estiu aniré explicant els secrets per entendre cadascuna de les operes i concerts de manera senzilla i propera. Demostrarem per tant que no cal ser un entès per disfrutar de l’òpera i els concerts de música culta.

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/tota-la-temporada.html

https://www.auditori.cat/es/conciertos