Òpera Verista: de Mascangi a Puccini (I)

la-boheme

Dues de les entrades anteriors vam abordar tant l’òpera de la Traviata com Nabucco, les dues amb música de Giuseppe Verdi. Sabem com d’important va ser aquests compositor i quines grans influències va propiciar. Avui veurem què va passar en el món de l’òpera italiana després d’aquest gran compositor. Per tant, el marc cronològic que plantejarem avui serà el de la segona meitat del segle XIX. Però primer de tot hem de resoldre un problema: Què és el verisme?
Bé, primer hauríem d’analitzar l’etimologia de la paraula, que ens pot donar molta informació. Verisme ve de la paraula ‘vero’ en italià, aquest mot es refereix a allò real. Per tant aquest estil el podem definir en primera instància com aquelles òperes que intenten plasmar a l’escenari situacions reals, on la quotidianitat entre els personatges es porta fins les últimes conseqüències. Òbviament aquest estil no només es va fer notar en el món de l’òpera, sinó que en el teatre, la literatura i fins tot en la pintura es va poder veure aquesta tendència històrico-artística. Per tant l’òpera verista tindrà com a objectiu primordial dotar de realisme les històries dintre d’aquest àmbit teatral i musical.

Dintre d’aquest període es podrien citar una llista considerable de compositors importants com per exemple: Pietro Mascagni, Ruggero Leoncavallo, Umberto Giordano, Francesco Cilèa, Giacomo Puccini… Únicament senyalarem tres autors en aquesta entrada: Mascagni, Leoncavallo i Puccini.

L’estudi majoritari posa com a primer verista a Pietro Mascangi, tot i que hi ha estudis que han tirat encara més enrere la cronologia, considerant el primer verista (o millor dit el precursor) a George Bizet, amb la seva òpera més famosa: Carmen. Això és així ja que mostra algunes característiques amb l’òpera verista, tot i així no podem afirmar que es tracti de la primera d’aquesta tipologia. Dit això, la primera òpera considerada verista és l’anomenada Cavalleria Rusticana (cavallerositat rústica) de Pietro Mascagni amb llibret de Targioni Tozzetti. Es pot veure amb aquesta òpera de curta durada, com l’obertura disminueix, fins al punt de desaparèixer. El que farà Mascangi serà afegir a la meitat de l’obra (entre l’acte I i II) un intermezzo, que servirà per acumular tots els temes musicals a mode de recordatori, per tal de que l’espectador es pugui situar després de la pausa del entreacte. Aquest intermezzo és la peça més important d’aquesta òpera, i essent una de les primeres, és una de les més conegudes. Tot i això podem, en una obra anterior, La Traviata de Verdi, com entre el II i el III acte també i apareix un intermezzo, però en aquest cas no prescindeix d’una llarga obertura.

La cavalleria Rusticana va ser una gran obra operística, ja que va ser la iniciadora d’aquesta corrent verista. Però, hi ha una obra que es pot considerar com el manifest verista i és la òpera Pagliacci de Ruggero Leoncavallo, el nostre segon protagonista de les reflexions que estem exposant avui. Aquesta la podem qualificar com a més interessant, tant musicalment com per les idees que exposa. En primera instància, aquesta òpera breu de dos actes (com la Cavalleria Rusticana de Mascangi), comença amb un pròleg on explica el que vindrà a continuació, i ens mostra com tot el que veurem a l’òpera intenta representar un ‘trosset de vida’. Aquest pròleg és per tant un manifest clar a la nova escola verista. En aquesta òpera també podem veure aplicat el recurs de Leimotiv, com ja havíem vist amb la figura de Richard Wagner. Òbviament no l’utilitzarà amb la mateixa recurrència. També utilitzarà un recurs, que el portà fins a l’extrem de voler plasmar la realitat amb l’òpera. Això ho aconsegueix plantejant un teatre dintre d’un teatre. Aquest recurs ja va ser utilitzat per primera vegada dintre de l’anomenat teatre Elisabetià del renaixement britànic, per ni més ni menys que Shakespeare. Però Leoncavallo utilitza aquesta representació dintre de la representació per plasmar la mateixa realitat que passa en el mateix guió. Els pallasos Canio, Tonio i Beppe representaran una escena a la manera de la commedia dell’arte, que a l’hora explica la història d’infidelitats que succeeix a la trama operística.
Aquesta òpera també ens a deixat una de les àries més belles i també més famoses de tots els temps anomenada Vesti la Giubba. En aquesta ària podem veure com el pallasso Canio s’acaba d’assabentar de la infidelitat de la seva dona, i és tot just quan s’ha de preparar per sortir a l’escenari per fer la seva feina: ser un pallasso i fer riure a la gent. Aquesta escena tràgica mostra una gran expressió musical, on l’argument ajuda a aquest aspecte emotiu. Us he posat la versió del gran tenor Pavarotti (no cal que digui que no té desperdici).


El final de l’òpera s’enceta amb l’assassinat de Colombina (esposa de el pallasso Canio) i l’amant, al ben mig de de la representació de l’obra de teatre. L’obra acaba amb una de les frases més mítiques de la història de l’òpera: ‘La commedia è finita’. Podeu veure com es tracta d’una òpera breu però intensa.

Arribem ja al tercer i últim verista que comentarem avui. Giacomo Puccini va ser de fet el compositor que va presentar el clímax d’aquest verisme operístic, fins arribar als propis límits d’aquesta tipologies. Puccini, per molts estudiosos, només es considera com a verista en les seves primeres òperes importants, ja que a les successives obres s’endinsarà a en nous reptes per tal de plasmar a l’escenari noves cultures (japonesa, xinesa…), per tant podríem dir que s’allunyen de la perspectiva quotidiana. Ara bé, jo penso que no s’allunya del verisme ja que aplica comportaments occidentals de l’època amb altres cultures.
De fet la primera òpera amb la qual va adquirir la seva supremacia, va ser amb l’òpera de Manon Lescaut (que no comentarem). No va ser fins el 1 de febrer de 1896, que Puccini va estrena La Bohème, una de les òperes més representades en l’actualitat. En concret el Liceu aquest curs presentarà aquesta mateixa òpera durant el Juny i el Juliol (per tant no comentaré l’òpera, em reservo per quan la tinguem a la vista). Després Puccini va compondre Tosca, també una de les seves grans òperes. Aquesta en qüestió és una obra amb tots els preceptes possibles dintre de l’àmbit verista. Tot és realisme, on els personatges amb defectes, es comporten i pateixen aspectes naturals de l’home. És una obra que busca el realisme. Un dels casos és quan en un moment determinat s’intenta descriure el mati de Roma amb el so de les campanes de les diferents esglésies de Roma. Aquest i molts aspectes donen com a resultat la mostra de preocupació realista de Puccini. Us paso el Te Deum de Tosca per que hi feu una ullada, ja que també Puccini es va documentar en melodies de ‘Te Deum’ que es cantaven a segle XVIII, per tal de afinar en el rigor realista.

Us paso també les dues àries de referencia d’aquesta òpera: Vissi d’Arte i E Lucevan le stelle. Grans ‘hits de l’òpera que de ben segur us agradaran. El primer vídeo està protagonitzat per Sondra Radvanovsky i el següent per Plácido Domingo.

A causa de la gran extensió que ocupa aquest important autor he preferit dividir aquesta entrada en dos blocs, ja que Puccini encara mereix una atenció especial, amb les seves tres òperes, com són: Madama Butterfly, Il Trittico i Turandot.

Anuncis

Wagner com clímax del Romanticisme Alemany

1000509261001_1707055226001_BIO-Biography-21-Composers-Richard-Wagner-SF

Durant les entrades anteriors hem reflexionat sobre obres i estils operístics propis d’Itàlia. Avui és diferent. Avui ens centrarem sobre l’àrea geogràfica d’Alemanya, on l’òpera va tenir un nom imprescindible: Richard Wagner.

Wagner no només representa un gran nom per la història de l’òpera sinó que també mostra la seva importància en totes les arts existents.

Wagner va néixer l’any 1813 a la ciutat de Leipzig, situat al regne de Saxònia. Va tenir una vida centrada, geogràficament parlant, en l’àmbit alemany, tot i que va tenir estades a Suïssa, París i finalment a Venècia, on va morir l’any 1883.

L’obra operística de Richard Wagner supera el propi gènere, transformant-lo amb el que els filòsofs de l’època i posteriors qualificaran com a obres d’Art Total. Però que significa aquest terme? Simplement es refereix a la unió de totes les art existents en un sol espectacle. Wagner per tant ens vol transportar, no ha un plaer musical, sinó a una recerca de la bellesa més absoluta. Wagner, contràriament a Verdi, ens vol parlar de l’espiritualitat del món englobat amb aquest Art Total, la seva música va més enllà. Verdi en canvi fa una música popular, on tothom pot escoltar i desxifrar de manera ràpida el seu contingut. Verdi i Wagner representen dues maneres de veure l’òpera. En realitat jo trobo que són dos maneres de veure la vida, però no com a contraposades, sinó com a complementàries. Verdi ens desperta la inquietud de la vida terrenal i al plaer musical, i en canvi Wagner ens transporta a la inquietud espiritual de la vida.

La pregunta és, com Wagner aconsegueix tot això? És possible experimentar l’Art Total en les seves òperes? Com em d’afrontar les seves òperes?

Avui tenim moltes preguntes que respondre i no se si les podrem contestar totes, l’únic que desitjo és que pugueu algun dia experimentar totes aquestes sensacions en una òpera wagneriana.

Abans de endinsar-nos a la seva obra colossal, caldria aclarir un terme que utilitzarà Wagner com a recurs musical en les obres més importants del seu repertori. Aquest terme és el Leitmotiv. El Leitmotiv és un tema musical o melodia de curta durada que pot representar un personatge, un objecte, un sentiment o una idea abstracta. Aquests temes es van repetint cada cop que a escena surten els diferents personatges, objectes o situacions, de manera que l’espectador pot captar de manera clara una unió entre orquestra i cantants.

Una vegada ja em aclarit aquest concepte, ja podem entrar en matèria musical. Primerament vull d’estacar una de les primeres grans obres que Wagner ens va oferir: Tannhäuser. Únicament destacaré l’obertura de l’òpera. No cal dir que hi ha molts aspectes interessant, com per exemple la famosíssima, marxa nupcial, que actualment es representa a gran part de les celebracions matrimonials de tot el món.

L’obertura d’aquesta òpera explica l’essència de tota l’òpera. Podem veure en ella un gran conjunt de leitmotivs que s’entrellacen formen una obra instrumental de aproximadament 15 minuts. El tema principal de l’obra és la lluita entre l’amor profà i l’amor sagrat, i per tant la redempció a través de l’amor.

No us espanteu, en primera instancia la música de Wagner pot resultar molt lenta i feixuga, però us asseguro que val la pena aguantar.

La segona òpera que volia comentar és una història d’amor: Tristan und Isolde (Tristany i Isolda). Aquesta obra amb un total de 4 hores de música, a significat un gran avenç en el món de la música. Us faré un súper resum de l’obra:

Tristany, cavaller que duu Isolda a casar-se amb el rei Marc, a causa d’un filtre resta perdudament enamorat d’ella. Descoberts els amants pel rei, Tristany és ferit i mor poc abans que Isolda el visiti per darrera vegada. Ella mor d’amor.

Aquesta gran història d’amor desentranya una música del tot revolucionaria. Això s’explica ja que durant tota l’obra les frases musicals no es resolen, i per tant les dissonàncies i els acabaments de frases melòdiques anuncien una clara tendència cap a l’atonalitat. Però tot això no seria possible sense el famós i anomenat acord tristany. Aquest acord és famós ja que en el final de frase (que es va repetint durant gran part de l’òpera) mostra un inacabament constant de l’acord. Això es va repetint fins arribar a l’última nota de tota l’òpera, en el que es resolt l’acord tristany. Aquest inacabament crea grans tensions que no s’aturen en tota l’òpera fins al final. Per aquest motiu, l’última acord de Tristan und Isolde és considerat com l’acord més bell de la història de la música, perquè has d’esperar 4 hores per trobar el final de la frase harmònica. Òbviament no us posaré tota l’òpera perquè ho escolteu això, però us posaré un vídeo on s’ens presenta el preludi de l’òpera i a continuació l’última escena de l’òpera anomenada Liebestod. D’aquesta manera podreu escoltar les tensions melòdiques i com acaben en l’últim acord. Només trobo versions orquestrals sense la veu, tot i així ens serveix per entendre tot el explicat. Tot i així us facilito també el Liebestod sense el preludi amb la cantant Irene Theorin.

En aquesta segona part de la entrada ens centrarem en un sol títol: L’anell del Nibelung (1848-1874). Aquesta obra monumental, representa el clímax de la creació artística de Richard Wagner. Aquest gran títol en realitat es descompon en quatre òperes, per tant la podem qualificar com la Tetralogia de l’anell del Nibelung. Les quatre òperes que componen el cicle de l’anell són: L’Or del Rin, La valquíria, Siegfried i El Capvespre dels déus. En realitat podríem qualificar aquest cicle com a trilogia, ja que Wagner va plantejar la primera òpera com a introducció del drama èpic. Per fer-nos una idea general, les quatre òperes juntes donarien unes 16 hores de música sense interrupcions. Però òbviament es representen les òperes per separat (no cal dir-ho).

Primer de tot parlarem d’on es va estrenar. Normalment aquesta dada no és d’importància, però en aquest cas si que ho és. El projecte de Wagner no era només compondre òperes sinó que volia com hem dit al principi trencar amb el panorama actual, i desenvolupar peces d’obres d’art total. Per tant el lloc o santuari on es desenvolupen les seves obres havien de ser personalitzades per ell mateix. Wagner tanmateix, va dissenyar el teatre de Bayreuth, on es va estrenar la Tetralogia del Nibelung. El teatre esta situat a (Bayreuth) és un poble situat al estat de Baviera. Aquest teatre en el seu interior recorda molt als teatre grecs, amb la col·locació de la graderia en forma de mitja lluna. La col·locació de les localitats esta especialment feta per tal de que tothom veiés de la mateixa manera l’espectacle. No només trenca amb aquest aspecte, sinó que tot està pensat perquè l’espectador no tingui res que li pugui distreure la mirada, fins al punt de situar el fossà de l’orquestra per sota del escenari per tal de que l’espectador no pogués veure ni els músics ni el director. El fossà de l’orquestra té la peculiaritat de que la sonoritat que es projecte des de el fons de l’escenari crea uns efectes sonors extraordinaris. Actualment es continua celebrant cada estiu el festival de Bayreuth on es representen les òperes més emblemàtiques de Wagner, i on els organitzadors i directors són descendència directe dels mateix Wagner. És sens dubte un gran escenari. Us passo unes fotografies, moltes d’elles fetes per en Sergi Durán, un fotògraf de la meva confiança, que va estar fa cosa d’un més al mateix teatre i va fer unes fotografies d’aquest santuari emblemàtic.

Fossa de Bayreuth (sergi Durán)

Fossa de Bayreuth (Sergi Durán)

Interior escenari Bayreuth (Sergi Durán)

Interior de l’escenari de Bayreuth (Sergi Durán)

Graderia

Graderia

Però de que va l’anell del Nibelung? Que explica? Què significa la seva història? Òbviament no em dedicaré a explicar detalladament tot l’argument, ja que seria un treball del tot colossal i xinesc, per tant ni em molestaré a intentar-ho. Per tant no explicaré l’argument, sinó que aniré directament a l’essència i el missatge d’aquest drama èpic.

La història provinent de la tradició mitològica germànica gira al voltant d’un anell màgic que atorga a qui el posseeix el poder absolut, però amb una condició. Qui posseeix aquest anell renuncia automàticament a l’amor. Els éssers fantàstics, herois i déus lluiten per la possessió de l’anell. Finalment és l’amor que s’imposa i l’anell queda destruït juntament amb els déus. Tota aquesta història desentranya unes connexions filosòfiques i fins i tot metafísiques, que fan d’aquesta una obra d’estudi de primer ordre. Amb aquesta obra monumental s’ens vol explicar com la força de l’amor i de la bellesa va per davant de la avarícia i el mal. Aquesta lluita de contraris s’explica en aquesta òpera com el secret de l’organització del cosmos. Com diria Dostoyevski: ”La Bellesa salvarà el món”. És això el que Wagner ens intenta comunicar amb aquesta magnífica obra.

Tot això és una ínfima part del que significa Richard Wagner en el món de l’òpera, però com a mínim, espero que hagi servit per despertar en el vostre interior la inquietud per descobrir-lo.

A continuació us facilito dos vídeos. En un podem veure el capítol de This is Opera, on Ramón Gener el va dedicar a l’explicació de l’Anell del Nibelung (és molt recomanable les converses amb Stefan Mickisch, un dels millors especialistes de Wagner de l’actualitat). En l’altre podem sentir tot els leitmotifs de l’anell del nibelung amb el que representen, cada un d’ells (en anglès).

http://www.rtve.es/alacarta/videos/this-is-opera/this-is-opera-anillo-del-nibelungo/3106660/

Nabucco al Liceu

extractimg.cgi

Bé, iniciem el curs operístic amb una òpera en majúscules. Nabucco de Giuseppe Verdi es representarà al Gran Teatre del Liceu entre el 7 i el 22 d’Octubre. Trobo que és una magnífica oportunitat per endinsar-se en l’obra colossal de Verdi. En realitat el curs del Liceu comença amb el Llac del cignes amb música de Txaikovski, però a nivell operístic s’enceta el curs amb Nabucco.

Però abans de explicar pròpiament l’òpera m’agradaria aclarir alguns aspectes que cal saber per tal de poder anar a l’òpera de manera econòmica, ja que enguany han canviat varies coses amb les localitats i les ofertes, sobretot als joves. Hi ha hagut moltes crítiques amb la nova distribució de localitats. Tot i que afecta de manera notòria a la platea del escenari, s’ha de dir que moltes de les localitats de caràcter econòmic s’han encarit notòriament. Us passo una imatge amb els canvis que s’han dut a terme, on poso a l’esquerra la distribució de les localitats del curs passat i la d’aquest any.

liceuti-2localitats liceu

No tot són males noticies. Aquest curs han fet una promoció nova al sector jove de la població. Des de fa anys els el públic menor de 30 anys tenia i té dret al 50% de descompte a qualsevol localitat comprant l’entrada a taquilla abans de la representació (de tres hores abans de la funció fins l’hora que comença). Les localitats més barates ronden entre els 10€. S’ha de dir que en aquestes localitats la visió és molt reduïda, però si li apliquem el descompte pots anar al Liceu per 5€. A més si hi ha algun lloc buit a tres butaques més a la dreta no faràs el lleig de no seure-hi. A això s’ha afegit un nou descompte que s’aplicarà aquest curs, on abans de la funció els menors de 35 anys poden comprar qualsevol localitat per 30€. Això significa que si algun dia et vols fer creure que ets ric, pots estar en localitats que en realitat costarien entre 180 o 230€ (platea o llotges d’amfiteatre). Que no es digui que l’òpera no és accessible!

Tanquem aquest llarg parèntesi per explicar l’òpera que ens pertoca. Nabucco és la primera gran òpera de Verdi, cosa que ens fa explicar el context biogràfic d’aquest magnífic compositor. El moment vital previ a la composició d’aquesta obra va ser del tot tràgic, ja que feia poc que la seva dona i els seus dos fills havien mort a causa de sobtades malalties. Aquest tràgic succés es va ajuntar amb el fracàs de la seva anterior òpera, Un giorno di Regno. Aquests dos fets van fer que Verdi estigués apunt d’abandonar la composició d’òperes. Arribarà de les mans del director de la Scala de Milan un libretto de Temistocle Solera basat en la història del antic testament sobre la opressió del poble jueu en mans de Nabucodonosor rei de Babilònia, i també inspirada en el drama homònim de Francis Cornue i Anicet-Bourgeois. Més endavant explicarem perquè va tenir tanta popularitat aquesta òpera.

Personatges

Nabucco, rei de Babilònia (Baríton verdià)

Abigaille, fillastra de Nabucco (soprano dramàtica)

Zaccaria, pontífex hebreu (baix)

Fenena, filla de Nabucco (mezzosoprano)

Ismaele, general hebreu (tenor verdià)

Abdallo, Ministre de Nabucco (tenor)

Il gran sacerdote, pontífex del déu Baal (Baix)

Anna, germana de Zaccaria (soprano)

Argument

El primer acte mostra com Zaccaria, gran sacerdot dels hebreus, explica al poble jueu el pla per fugir de la opressió de Nabucco. Zaccaria mostra a Fenena lligada, de manera que amenaçarà a Nabucco tenint a la seva pròpia filla. Aquest segrest servirà com a negociació per la fugida. Però es desferma entre Fenena i Ismaele un amor no correspost. En això arriben els babilònics amb l’agressiva Abigaille, que alhora estima a Ismaele, ell la rebutja. Entra llavors Nabucco, i Zaccaria amenaça en matar a Fenena si no deixa fugir al seu poble, però Ismaele instintivament evita la desgracia de la mort de Fenena. Aquest fet fa que Nabucco ocupi el temple de Jerusalem i obliga a la població jueva que li rendeixin honor i lloances. En aquell precís moment és quan un raig caigut del cel treu la corona a Nabucco. Rapidament Abigaille, amb ànsies de poder agafa la corona i es proclama reina de Babilònia.

En el segon acte es descobreix que Abigaille és en realitat filla de Nabucco i una esclava, tot i això no fa frenar el seu poder, trencant el document que confirma aquest fet. Abigaille amb Il gran Sacerdote firmen un document per executar als jueus i a Fenena. Aquesta noticia arriba als israelites per boca de Abdallo.

En el tercer acte Abigaille fa firmar a Nabucco el document que permet la execució dels israelites. El firma però el que no sap és que el document també estableix la execució de la seva filla Fenena. Els Israelites intenten treballar sabent el futur que els espera, i és aquí quan s’interpreta la famosíssima peça per cor anomenada Va, pensiero.

En el quart i últim acte, Nabucco, en veure la situació de la seva filla es converteix en el Déu de Judà (aberració bíblica). Nabucco salva als jueus de la seva execució i destrona a Abigaille, aquesta desemparada mor invocant al Déu d’Israel.

Música

La música de Nabucco sempre s’ha centrat en una peça fonamental que és el Va, pensiero. Tot i això en aquesta entrada vull esmentar algunes peces que ens han de fer pensar que es tracta d’una òpera amb una música extraordinària i que hi ha alguna cosa més.

Obertura

Aquesta peça resumeix tota la musicalitat que es desenvoluparà durant les dues hores d’òpera. Comencen el grup de trombons amb una melodia molts suau seguit de un cop violent de notes on hi intervenen tots els instruments, aquesta alternança es va desenvolupant fins que amb veu de l’orquestra s’entona la melodia del Va, pensiero. Es repeteix un ritme amb staccato (notes picades) durant tota la peça, cosa que ho veurem amb una peça del cor jueu. El final és molt particular de les operes de Verdi, on la acumulació de notes s’accentua a mesura que avança la melodia.

Aria i cabaletta de Abigaille

El personatge de Abigaille és el que presenta més dificultats. Aquest gran personatge no és apte per qualsevol soprano. Aquest paper a sigut, fins i tot, causa de problemes vocals i retirades professionals d’algunes sopranos de la història. Per tant estem davant d’un paper d’extremes complicacions vocals. Aquesta ària presenta tanmateix uns girs vocals de una complexitat accentuada, ja que la cantant a de passar de greus contundents a aguts estratosfèrics en molt pocs segons. En concret aquesta ària mostra la ira que té en el seu interior i també mostra com va ser anteriorment, quan va sentir l’amor i com a canviat tot. Aquest personatge té una profunditat molt forta, ja que durant l’obra té una transformació marcada, és un personatge rodó (en termes teatrals).


 

Va, pensiero

 Aquesta peça es localitza com em dit al principi al final del tercer acte. Aquest cor va ser el motiu principal de la popularització de l’òpera, ja que es va interpretar com un cant de llibertat envers de l’opressió dels governs exteriors cap a Itàlia. Aquest anhel de llibertat va arrelar molt al pensament italià. A partir d’aquí l’èxit de Verdi es va catapultar. El motiu principal d’aquesta popularització va ser segurament sustentar gràcies a l’unió entre la música i la unitat patriòtica, fent com a única la cultura italiana. S’ha de dir que, quan la gent cridava a la unitat italiana ho feia amb el nom de VERDI. Aquest nom també corresponia a les sigles de: Vittorio Emanuele re d’Italia. Per tant s’ha d’entendre aquesta peça no només com una melodia amb una musicalitat extraordinària, sinó que és en ella mateixa una peça històrica.


Escenografia

La contextualització original de l’òpera es situa a l’entorn del regnat de Nabucodonosor, entre els 580 i els 570 aC. Aquesta producció que podrem veure a l’octubre al Gran Teatre del Liceu emmarca l’acció als entorns dels anys del govern Hitlerià, en ple segle XX. L’escenògraf d’aquesta producció operística, Daniele Abbado, compara per tant l’opressió del govern babilònic contra els israelites amb l’Holocaust alemany que van patir milions de jueus. Podem trobar similituds clares, però això no garanteix que el text quadri ben bé amb el missatge que transmet aquesta obra. Per exemple, no crec que encaixi bé el paper de Abigaille dintre d’aquesta nova temàtica. Però, millor no especular. Fins que no la veiem no podrem opinar. Tot i això de ben segur que ens espera una escenografia d’allò més impactant i amb uns cantants de primer ordre, a destacar el gran Baríton Ambriogio Maestri.

Per aquells que s’animin a anar espero que disfruteu! Ens veiem a la pròxima entrada!