Castrati: La veu del Barroc

Senesino,_Cuzzoni,_Berenstadt

Avui parlarem dels castrati. Us podeu imaginar un home amb veu de dona? Doncs bàsicament és això, pot semblar excèntric (que ho és) i fins i tot estrany (que també ho és). Però cal dir que aquests cantants durant el barroc van tenir una fama cap dalt en tots els teatre d’òpera d’arreu. Per tant les excentricitats del barroc van lligar de manera punyent amb aquests cantants virtuosos durant els segle XVII i XVIII.

Com bé diu la paraula castrato, els cantant d’aquestes característiques, de petits abans de que canviessin la veu d’home, se’ls operava per tal de castrar-los. Dit de manera ràpida: els hi tallaven els ous. Tot i que no era ben bé així, però com no em ve de gust endinsar-me en aquest tema amb profunditat ho deixarem aquí. Lo important era que els cantants no perdien la veu aguda que havien tingut de nens.

Però la pregunta pertinent és: Perquè durant el barroc aquests cantants van tenir tanta supremacia en el món de l’òpera? Dintre d’aquesta qüestió podríem analitzar molts aspectes de la societat, però un dels factors que ens fan respondre la pregunta és des de el punt de vista musical. Els castrati en l’època barroca garantien una síntesi entre la brillantor de la veu femenina combinada amb la potència vocal que podia tenir la tessitura masculina. Durant la majoria d’èpoques històriques la veu aguda a tingut més importància que no pas les tessitures baixes. Per tant el que es buscava era una veu perfecte, que sintetitzava lo millor de la veu humana personalitzada en aquest cas pels castrati. Aquesta veu considerada com a perfecte va colpir de manera important a la societat europea cosa que va fer d’aquests cantants els amos i senyors del panorama operístic durant un segle i mig.

Un cop ja sabem com van sorgir aquests cantants singulars, podríem citar una llarga llista de compositors barrocs que van escriure especialment per castrati, però únicament citaré a tres: Nicòla Porpora, G.F. Handel i Antonio Vivaldi. Tots tres van potenciar de manera clara l’anomenada ària Da capo. Aquestes àries es caracteritzen, ja que tenen tres parts diferenciades. La primera normalment amb un tema brillant i alegre, a continuació s’afegiria una melodia més pausada i finalment es repetiria la primera part (d’aquí el nom da capo). Aquesta última part repetida, el cantant pot i “deu” afegir-hi ornaments de tot tipus, improvitzats pel mateix cantant. Aquesta secció de la peça era la part en la qual el castrato (o la soprano) lluïa el seu virtuosisme fins les últimes conseqüències, portant a improvitzacions que podien allargar la peça entre 6 i 14 (ó 15) minuts. Això amics meus és l’extravagància barroca.

Dit això comencem pel compositor Nicòla Porpora, considerat com un dels compositors de castrato, el qual també va escriure les peces més complicades per aquest registre. Nicòla Porpora va ser el principal compositor de un dels més importants i coneguts castratoi de la història: Farinelli (nom original Carlo Broschi). Es podia considerar, transportat al moment actual, un star System, tot i que sense les connotacions internacionals (tot i que si que va ésser conegut a reu d’Europa). Una de les pel·lícules que il·lustra aquest aspecte és Farinelli del director Gérard Corbiau, tot i que s’ha de dir que potser ho exagera un pèl. Com a pel·lícula esta molt bé, però té errors garrafals de primer ordre. Un d’aquests errors es pot veure quan canta una de les àries més extraordinàries de Handel, Lascia ch’io pianga. Això és un error històric ja que Farinelli mai va cantar composicions de Handel. Tot i així es una bona pel·lícula, però s’ha d’anar amb compte. Podem veure una de les àries més extraordinàries de Porpora, la qual es titula Alto Giove, on podem veure el desenvolupament de l’ària da capo, però en aquest cas la primera part no correspon a una melodia ràpida. És sens dubte una ària que et transporta a una altra dimensió. La versió que us passo és la del gran contratenor francès Philippe Jaroussky. Els contratenors, com vam dir en una de les entrades utilitzen la tècnica del falset per tal d’assimilar-se a la tessitura dels castratis. Per mi es el millor contratenor del món, té una veu exquisida!

El segon gran compositor que abordarem avui és ni més ni menys que Georg Frederich Handel. La seva obra és extensíssima però no em puc estar de ficar un gran tòpic de l’òpera barroca, però a l’hora una ària extraordinària, és la ja comentada anteriorment amb el títol de Lascia ch’io pianga, de l’òpera Rinaldo. En aquest cas també utilitzaré la figura de Philippe Jaroussky. No cal dir res d’aquesta ària ella sol ja ho diu tot.

També cal destacar l’ària de ombra mai fu, de l’òpera Xerxes. Es tracta d’una ària íntima i calmada i amb una melodia sencilla però que a l’hora no li cal res més. Aquesta vegada prefereixo citar a un altre contratenor: Andreas Scholl.

Per últim comentarem i mostrarem una ària del compositor Antonio Vivaldi. Amb aquesta ària vull que enteneu també la vessant més virtuosa on la coloratura i els llargs moments d’intensitat acusada es mostraven interpretats per aquests cantants barrocs. En molts casos aquests tipus de àries són considerades les més complicades des del punt de vista tècnic. Us mostro la mezzosoprano Cecilia Bartoli. Originalment l’ària era pensada per home, però no trobo a cap contratenor actual amb les mateixes capacitats per cantar aquestes peces tant i tant complexes.

La desaparició d’aquests cantants es va patentar de manera paulatina, fins desaparèixer per complet al segle XIX. Tot i que si que veurem en aquest segle rols d’homes interpretats per dones transvestides. Tot i així podem dir que la desaparició dels castrati va sorgir segurament per la mateixa arrogància dels cantants que tanmateix va fomentar la seva pròpia perdició.

L’avenç tècnic a nivell vocal va fer possible durant el segle XX, que els contratenors sorgissin de manera clara. Podem trobar en moltes òperes d’aquest mateix segle, personatges específicament pensats per a contratenors. Un dels compositors que va explotar aquest recurs va ser Benjamin Britten, un dels màxims exponents de música dodecafònica d’Anglaterra. Us passo una de les intervencions de l’òpera Somni d’una nit d’Estiu (A Midsummer night’s dream), interpretat per David Daniels. En aquest cas podem veure com Britten utilitza un contratenor per interpretar al déu Oberon, per tal d’establir una ambigüitat sexual (pròpia d’un déu).

Aquesta entrada a servit bàsicament per poder mostrar una visió i una reflexió entorn als castrati i com va evolucionar la seva desaparició (o la seva reinterpretació) fins al segle XX. Podem veure com durant els períodes històrics en realitat res desapareix, sinó que es modifica, en essència ens trobem amb el mateix.

Ens trobem a la pròxima entrada!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s