Il Giardino armonico: una mostra del barroc

18.jpg

Il Giardino Armonico | Official Site

Avui és diferent, no parlarem de cap òpera en concret sinó que parlarem de la música barroca aprofitant que Il Giardino Armonico ens fa una visita a Barcelona. Il Giardino Armonico és una de les millors orquestres barroques del món (per mi la millor) i actuarà a l’Auditori de Barcelona el 13 de desembre a les 19:00.

La música barroca es compren cronològicament entre el segle XVII fins la segona meitat del segle XVIII. Òbviament aquest període afecte a totes les activitats artístiques i de pensament, bé siguin, les arts plàstiques (pintura, escultura i arquitectura), el teatre, la filosofia… Però que té la mús
ca Barroca de revolucionari? Un aspecte fonamental: Baix continu. El baix continu és un acompanyament melòdic constant, normalment adreçat a instruments com el clavicèmbal, la violoncel i el contrabaix. Aquest acompanyament es constant i el ritme que entona és crucial per el bon desenvolupament de la peça. La música barroca, té un segon aspecte a ressaltar, i és l’utilització de les dissonàncies. Aquestes dissonàncies són utilitzades com instrument per l’expressió. Això crea unes tensions, i fins i tot una sensació de desassossec, que atrau de manera clara a tot a qui escolta les harmonies barroques. Aquestes tensions que provoca la música barroca, es relaciona amb el moment en el qual es van desenvolupar les peces entre el segle XVII i XVIII. Aquest moment històric es caracteritza per ser una època convulsa, on les guerres entre els països, les tensions polítiques, l’opressió de moltes monarquies absolutes i les pestes van fer d’aquest un moment artístic molt important. Ara us posaré un concert per a violí de Antonio Vivaldi (anomenada “Grosso Mogul”), interpretat per il Giardino armonico. Espero que aprecieu aquestes tensions tonals tan extraordinàries.

Jan_Vermeer_van_Delft_016.jpg

Podem veure en el quadre que us he posat a continuació, aspectes que per mi tenen rellevància i que podem comparar amb la música barroca. Podem veure en el quadre de La Puntaire de Vermmer, com els objectes que hi ha a sobre de la taula estan disposats de manera que sembla que estiguin apunt de caure. Això no es una simple coincidència, sinó que .nguanya peça no la interpretaran en el concert d’antés un reflex del desassossec que comentàvem. Per tant podem veure en aquests quadre (i en molts d’altres) aquesta relació, que per mi s’hauria de poder explicar de la mateixa manera. Aviso aquesta comparació es collita pròpia, i per tant és una reflexió personal sobre la música barroca que volia compartir amb vosaltres.

Us he dit al principi que no parlaríem d’òpera, però és que no m’aguanto. Ho sento, perquè també ens resulta interessant per aquest període musical. De fet un dels aspectes que van fer possible tots aquests avenços artístics i musicals no serien possibles sense l’aparició de l’òpera. La primera òpera, tal i com la coneixem nosaltres, es va titular com L’Orfeo. Composta per Monteverdi es va estrenar al 1607 a la ciutat de Màntua. A partir d’aqu nna Prohaskas la soprano rcell. Posarí començar la primera etapa barroca.

El concert d’enguany podrem veure peces musicals pròpies de anys més avançats del Barroc. Els autors que interpretaran seran peces extretes del repertori operístic i orquestral de Handel i Parcell. Posarà veu a la majoria d’aquestes peces la soprano Anna Prohaska, una prestigiosa cantant, especialista en repertori barroc i clàssic.

Una de les interpretacions més extraordinàries de il Giardino Armonico és d’una peça per flauta de bec, i és sens dubte una execució impecable d’aquesta peça tant característica d’Antonio Vivaldi. Aviso que aquesta peça no la interpretaran en el concert d’enguany.

De ben segur serà una vetllada memorable!

 

Ànims i molta música!

Anuncis

Lucia di Lammermoor con Juan Diego Flórez

Lucia-di-Lammermoor2

Reencontramos el bel canto. Quando expusimos en la entrada donde reflexionábamos sobre el periodo belcantista decíamos, como esta manera de entender la ópera pasaba por unas melodías preciosistas, donde el canto legato y la coloratura entraban en su máxima expresión. Hoy hablaremos de una de las óperas más famosas de este repertorio: Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti, libreto de Salvatore Cammarano, basado a su vez de la novela de Walter Scott (explica historias de fuentes escocesas). Esta obra se representará entre el 4 i el 29 de diciembre (prácticamente todo el mes). Solo el título de la obra ya es una escusa perfecta para ir al teatro. Pero para más inri nos visitará al Gran Teatre del Liceu interpretando por primera vez esta ópera el tenor peruano Juan Diego Flórez, uno de los considerados mejores tenores belcantistas del momento. Espero que este hecho nos ayude a despertar nuestra curiosidad, y que podamos seguir leyendo, aunque sea cuatro líneas más para abajo. Con el papel de Lucia tendremos a Elena Mosuc, cantante que ya vimos interpretar la Traviata, con el papel de Violetta, el curso pasado. Tècnicamente admirable, però personalmente me dejo frio. Aun así, nos espera una velada memorable!

Antes de explicar el argumento, las piezas importante y los apuntes pertinentes a esta ópera, nos tenemos que poner en situación para poder saber el contexto en el qual Donizetti se encuentra cuando compuso la ópera, i por que a su vez tuvo tanta fama des de sus inicios. En primer lugar Gioachino Rossini (uno de los iniciadores del bel canto romántico) se retiro i Vicenzo Bellini murió poco después de la primera representación de Lucia di Lammermoor. Estos hechos convirtieron a Donizetti en el compositor más importante de Italia en ese momento histórico. A todo esto se li añade la vista que tuvo el libretista escogiendo una historia con referencias escocesas, ya que en la época se convirtió en un tema que atraía a la mayoría social.

Personajes

Lucia (soprano de coloratura)

Enrico, hermano de Lucia (barítono)

Edgardo, amante de Lucia (tenor)

Arturo, novio de Lucia (tenor)

Raimondo, pastor calvinista (bajo)

Alisa, doncella de Lucia (mezzosoprano)

Normano, cazador criado de Enrico (tenor)

Argumento

Al tratarse de una ópera belcantista el argumento es muy simple, donde las complicaciones son escasas. La historia explica la confrontación entre dos familias escocesas de finales del siglo XVI: la familia Ashton i la familia Ravenswood. La primera pobre i la segunda con un nivel económico superior. Los Ashton necesitan dinero, y hacen casa a Lucia Ashton con Arturo. El problema es que Lucia quiere y es querida por Adgardo Raveswood (de la familia enemiga). Finalmente Enrico obliga a su hermana Lucia Ashton a casar-se con Arturo. Al finalizar las fiestas nupciales, Edgardo humilla a Lucia por el hecho de no casarse con ella. Los dos salen de escena. Raimondo avisa nervioso que Lucia a matado a su reciente marido Arturo. En un ataque de locura Lucia imagina su futuro en manos de Edgardo. Finalmente Lucia muere. Al llegar Edgardo a escena, aun no sabe que ella a muerto. Cuando lo sabe se suicida de la tristeza abrumadora que le provoca y para ser finalmente libre con ella en el más allá.

Deacuerdo, teneis razón, así a primera vista parece una cosa un poco tétrica, pero os aseguro que no lo es, en toda ópera hay como mínimo dos o tres muertes de promedio (‘es lo que hay’). A parte, el argumento nos resulta interesante ya que adquiere todos los requisitos del melodrama que se popularizará en Europa durante, sobretodo, el siglo XIX.

Música

Regnava nel silenzio…Quando rapito in estasi

Esta aria se situa en el principio de la segunda escena del primer acto, ciando Lucia espera en encuentro con su amado Edgardo. Ella con esta aria explica a su fiel criada Alisa como vio un fantasma de una niña asesinada, la noche pasada. Alisa interpreta esto como un mal presagio, y por lo tanto ya nos hace pensar en el futuro fatal de su destino. No hace falta mencionar la belleza de la pieza, y su extraordinaria línea melódica. La segunda parte (Quando rapito in estasi) es una cabaletta. La cabaletta es de uso común en el bel canto, y se trata de una segunda parte más animada y más positiva en este cas, i en el de otros.

Que os a gustado la niña muerta del video! Bien pasemos al siguiente pasaje.

Sulla tomba che rinserra y Ah…verano a te sull’aure i mei sospiri

Aquí tenemos dos arias que van porseparado, pero argumentalmente unidas. Estas arias, protagonizadas por los dos cantantes principales (lucia i Edgardo), se situan al final del primer acto. Vemos el gran amor entre los dos amantes. Este gran amor se maniefiesta con la decisión de compartir unas alianzas como símbolo de su amor eterno. La segunda aria va ligada melódicamente con la pieza Quando rapito in estasi, de manera que vemos la unión entre el amor profundo sienten pero a la vez la música anuncia el futuro fatal de los dos amantes.

Chi mi frena in tal momento

Se trata de un sestetto, eso significa que hay seis intervenciones vocales a la vez. Estas intervenciones no empiezan y acaban de la misma manera, sino que los personajes se van añadiendo de dos en dos. Primero entran Enrico (barítono) y Edgardo (tenor), después se añaden Lucia (soprano) y Arturo (bajo), y finalmente se incorporan Alisa (mezzosoprano) y Arturo (tenor). Es el sestetto más famosos de la historia de la ópera, i por lo tanto su mención era, como podréis comprender plenamente justificable.

Il dolce suono y toda la escena de locura

Esta aria i toda la escena muestra el momento culminante de la ópera, cuando Lucia enloquecida, sale a escena después de haber matado a su reciente marido. En total són unos diez minutos de música, curiosamente acomapyada por una armónica de cristal. A medida que avanza el pasaje, nos encontramos con una pirotecnia vocal sorprendente que marca el punto de locura que Donizetti quería transmitir. No hace falta decir que se trata de una aria de extrema dificultas técnica i expressiva.

Tu che a Dio spiegasti l’ali

Esta es la última aria de la ópera. En la escenografía se nos muestra este caso la misma imagen de la niña muerta el primer acto, con el cuerpo de Lucia, que mientras Edgardo canta ella le ayuda a morir, para poder reencontrarse con el. No se de que manera resolverán la escenografía en esta ocasión.

Os facilito la versión de la ópera entera:

Nos vemos pronto, salud i mucha música!

Lucia di Lammermoor amb Juan Diego Flórez

Lucia-di-Lammermoor2

Retrobem el camp del bel canto. Quan vam exposar a l’entrada on reflexionaven en torn al període belcantista dèiem com aquesta manera d’entendre l’òpera passa per unes melodies preciosistes on el cant legato i la coloratura entren en la seva màxima expressió. Avui parlarem d’una de les òperes més famoses d’aquest repertori: Lucia di Lammermoor, de Gaetano Donizetti, amb llibret de Salvatore Cammarano, basat en una novel·la de Walter Scott (històries de fons escoceses). Aquesta obra es representarà entre el 4 i el 29 de desembre (pràcticament tot el més). Només el títol de l’obra ja és una excusa perfecta per anar al teatre. Però per a més inri ens visitarà al Gran Teatre del Liceu interpretant per primer cop aquesta òpera el tenor peruà Juan Diego Flórez, un dels considerats millors cantants de Bel canto del món. Espero que aquest fet ens ajudi a tots a despertar la nostra curiositat, i que podeu seguir llegint encara que sigui quatre línies més cap avall. Amb el paper de Lucia tindrem a Elena Mosuc, cantant que ja vam sentir a la Traviata del curs passat, tècnicament molt bona tot i que a mi em va deixar fred. Tot i això, ens espera una vetllada memorable!

Abans d’explicar l’argument, les peces importants i els apunts pertinents, ens hem de posar en situació per tal de saber el context en el qual Donizetti es trobava quan va realitzar l’òpera, i perquè va tenir fama en la seva època. En primer lloc Gioachino Rossini (un dels iniciadors del belcanto romàntic) es va retirar i Vicenzo Bellini morí poc després de la primera representació d’aquesta mateixa òpera que expliquem. Aquests fets van convertir a Donizetti en el compositor més important d’Itàlia en aquell moment. Tot això se li afegeix la vista que va tenir el llibretista en escollir una història amb referències escoceses, ja que a l’època es va convertir en un tema que atreia a la majoria social.

Personatges

Lucia (soprano de coloratura)

Enrico, germà de Lucia (baríton)

Edgardo, amant de Lucia (tenor)

Arturo, nuvi de Lucia (tenor)

Raimondo, capellà calvinista (baix)

Alisa, doncella de Lucia (mezzosoprano)

Normano, caçador criat de Enrico (tenor)

Argument

Al tractar-se d’una òpera belcantista l’argument és molt simple, on les complicacions són escasses. La història explica la confrontació entre dues famílies escoceses de finals del segle XVI: la família Ashton i la família Ravenswood. La primera pobre i la segona amb un nivell econòmic i adquisitiu superior. Els Ashton necessiten diners, i fan casar a Lucia Ashton amb Arturo. El problema és que Lucia estima i és estimada per Edgardo Ravenswood (de la família enemiga). Finalment Enrico obliga a la seva germana Lucia a casar-se amb Arturo. Al finalitzà les festes nupcials, Edgardo humilia a Lucia per el fet de no casar-se amb ella. Els dos se’n van. Raimondo avisa nerviós que Lucia a mort al seu recent marit Arturo. En un atac de bogeria Lucia imagina el seu futur en mans de Edgardo. Finalment Lucia mor. Al arribar Edgardo encara no sap que és morta. Quan s’adona del fet es suïcida de la tristesa que li provoca, i per poder ser finalment lliure amb el seu amor al més enllà.

D’acord, teniu raó, així a primera vista sembla una cosa molt tètrica, però us asseguro que no ho és tant, en tota òpera hi ha com a mínim dos o tres morts (‘es lo que hay’). A part l’argument és prou interessant, ja que adquireix tots els requisits del melodrama que es farà popular a Europa durant, sobretot, el segle XIX.

Música

Regnava nel silenzio…Quando rapito in estasi

Aquesta ària es situa al principi de la segona escena del primer acte, quan Lucia espera l’encontre amb el seu estimat Edgardo. Ella amb aquesta ària explica a la seva criada Alisa com va veure el fantasma d’una nena assassinada, la nit passada. Alisa interpreta això com un mal presagi, i per tant ja ens fa pensar en el futur fatal del seu destí. No cal dir que es tracta d’una peça bellíssima, i d’una línia melòdica extraordinària. La segona part (Quando rapito in estasi) es una Cabaletta. La Cabaletta és d’ús comú en el bel canto, i es tracta d’una segona part més animada i més positiva en aquest cas i en molts d’altres.

Que us ha agradat la nena morta del vídeo! Be passem a la següent ària.

Sulla tomba che rinserra i Ah…verrano a te sull’aure i mei sospiri

Bé, aquí tenim dues àries que van per separat, però argumentalment van unides. Aquestes àries, protagonitzades pels dos cantants principals (Lucia i Edgardo), es situen al final del primer acte. Veiem el gran amor entre els dos amants, i per tant decideixen compartir unes aliances com a símbol del seu amor. La segona ària va lligada melòdicament amb la peça anterior, Quando rapito in estasi de manera que veiem una unió entre l’amor profund que senten però alhora la música ens anuncia el destí fatal dels dos amants.

Chi mi frena in tal momento

Es tracta d’un sextet, això significa que hi ha sis intervencions vocals alhora. Aquestes intervencions no comencen alhora, si no que es van afegint poc a poc, fins arribar als sis cantants. Primer entren Enrico (baríton) i Edgardo (tenor) després s’afegiran Lucia (soprano) i Raimondo (baix), i finalment acabaran per incorporar-se Alisa (mezzosoprano) i Arturo (tenor). És el sextet més famós de tota la història de l’òpera, per tant la seva menció era com podeu comprendre plenament justificable. Espero que la disfruteu!

Il dolce suono i tota l’escena de bogeria

Aquesta ària, i en si tota la escena, mostra el moment culminant de l’òpera, quan Lucia embogida, surt a escena havent matat al seu recent marit. En total són uns deu minuts de música, curiosament acompanyats d’una harmònica de cristall. A mesura que avança l’ària ens trobem amb una pirotècnia vocal sorprenent que marca el punt de bogeria que Donizetti volia transmetre. No cal dir que es tracta d’una ària d’extrema dificultat tècnica i expressiva.

Tu che a Dio spiegasti l’ali

Aquesta és l’última ària de l’òpera. En l’escenografia se’ns mostra en aquest cas la mateixa imatge de la nena morta del primer acte amb el cos de la protagonista morta, que ajuda a mori a Edgardo per retrobar-se amb ell. No se de quina manera resoldran l’escenografia en aquesta producció.

Us facilito la versió sencera de l’òpera:


Fins aviat, Salut i molta música!

Le nozze di Figaro de Mozart con “els amics de l’ópera” de Sabadell (español)

Aprovechando que la asociación de ‘Amics de l’òpera’ de Sabadell (Barcelona) juntamente con la Filarmónica del Vallès está representando Le nozze di Figaro de Wolfgang Amadeus Mozart, reflexionaremos sobre esta magnífica obra. A escena veremos en su mayoría cantantes nacionales y locales. Todo esto forma parte de una proyecto por el reconocimiento de estos. Es un proyecto que ya hace años que está en marcha y está dando muy buenos resultados. Des de aquí mis sinceras felicitaciones.

Le nozze di figaro, estrenada el 1 de mayo de 1786, presenta la primera ópera con libreto de Lorenzo da Ponte. Este gran escritor ha sido uno de los mayores libretotas de la historia de la ópera. En concreto se le conoce por haber puesto letra a las tres obras maestras de Mozart (sin contar la Flauta Mágica): Le nozze di Figaro, Così fan Tutte y Don Giovanni. La trama argumental de cuatro actos es revolucionaria (nunca mejor dicho) ya que su trepidante historia y la rapidez escénica la hacen única. Es una ópera avanzada a su tiempo por muchos motivos que explicaremos a continuación. Primero de todo hay que saber de dónde da Ponte coge el argumento. La ópera está basada en la obra de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais con el título de Le marriage de Figaro ou la folle journée. La relevancia de esta obra fue su sentido pre-revolucionario. Mozart i da Ponte quisieron coger estas ideas revolucionarias y plasmarlas en forma operística. El resultado fue todo un éxito. Pero la pregunta es: Se puede plasmar musicalmente estos aspectos sociopolíticos? Pues sí. Al principio de la ópera los criados cantan en una tonalidad muy simple: Sol Mayor. En cambio los nobles y amos de la casa cantan en Re Mayor. Al final de la ópera estos dos estamentos acabaran por cantar en la misma tonalidad: Re Mayor. Mozart con la música como medio, realiza reivindicaciones políticas, haciendo que los criados acaben cantando en la misma tonalidad que los amos de la casa. La revolución francesa tuvo una gran influencia en todos los aspectos sociales i culturales de la época.

Personajes i argumento

 

Hay un gran número de personajes, que hace de esta ópera una historia trepidante i intrincada de hechos diversos. No os asustéis, no hace falta saber todos los personajes para seguir la ópera de manera correcta.

  • Fígaro, criado del conde (bajo)
  • Susana, criada de la condesa i prometida de Fígaro (soprano)
  • Conde de Almaviva (Barítono)
  • Condesa de Almaviva, de nombre Rosina (soprano)
  • Cherubino (actriz transvestiva, para evitar castratis), paje del conde (mezzosoprano)
  • Bartolo, médico i antiguo tutor de Rosina (bajo)
  • Basilio, maestro de música (tenor)
  • Don Curczio, abogado (tenor)
  • Antonio, jardinero del conde i tío de Susana (bajo)
  • Barbarina, hija de Antonio (soprano)

Le nozze di Figaro se ambienta en Sevilla, en la segunda mitad del siglo XVIII, y nos sitúa en un ‘día loco’ en el palacio del conde de Almaviva. Rosina ya se ha convertido en su mujer, pero el conde busca favores a la joven Susana, que es la prometida de Figaro. La trama se complica cuando el conde de Almaviva descubre que su paje, Cherubino muestra mucho interés por la condesa, y por eso se quiere deshacer de el enviándolo a la guerra (aria de Non più andrai). Figaro, Susana y la condesa se ponen de acuerdo para entorpecer los planes del conde y poner de manifiesto su infidelidad. Pero, mientras, Fígaro descubre que es hijo de Bartolo y Marcelina. En el final de la jornada todos los protagonistas se encuentran en el palacio, donde suceden una serie de equívocos hasta que finalmente el conde y la condesa se reconcilian, y Fígaro i Susana se pueden casar como estaba previsto.

Como podéis ver el argumento es del todo rocambolesco y trepidante, cosa que se puede asimilar con la música de brillante solución.

Música

Nos encontramos en un periodo musical enmarcado en el clasicismo, comprendido entre 1750 i 1820 (sobretodo en la segunda mitad del siglo XVIII). Este estilo i periodo musical es posterior al barroco i anterior al romanticismo. La música del periodo clasicista o la llamada música clásica (en este sentido del termino), se puede definir como el equilibrio de los temas musicales. Estos aspectos también se pueden ver dentro de otras manifestaciones artísticas (pintura, arquitectura, escultura…). El clasicismo musical tuvo grandes compositores, como Joseph Haydn (sobretodo en el mundo orquestral) o Christoph Willibald Gluck (sobretodo en el mundo operístico), de entre muchos otros. Ludwing van Beethoven se considera como figura de transición entre el mundo clasicista i el romántico. Es en este mundo artístico i cultural en el cual Mozart vivió, que se convirtió en el máximo exponente de este periodo i referente musical de toda la historia de la música universal. Su obra es extensísima, y fue en el campo operístico donde destacó de una manera más evidente. Las óperas de este periodo aun se organizaban con la intercalación de aria i recitativo, todo i que, Mozart con esta ópera empezará a alterar este orden.

Todos los pasajes de le nozze di Figaro, serian dignos de ser mencionados, pero tampoco es plan de escribir aquí la bíblia en verso, por lo tanto citaré únicamente cuatro pasajes lo suficiente importantes. Esto nos ayudará a hacernos una idea de la importancia musical de esta colosal obra maestra.

Obertura

Esta obertura que da inicio a la ópera es una de las más famosas i aclamadas por el público. En muchos conciertos se interpreta como pieza independiente. Como podréis apreciar su musicalidad i el ritmo frenético nos pone en situación. Es sin duda una obra instrumental magistral.

Non più andrai

Esta aria la encontramos en el final del primer acto, y es cuando Fígaro se mofa del personaje de Cherubino. Le dice que acabará enviado a la milicia sino cambia su comportamiento. La aria tiene un tono vivaz i enérgico que concuerda con toda la ópera i también muestra los celos incipientes del personaje de Fígaro.

Pasaje final del segundo acto

Ahora no hablaremos de una aria sino de un conjunto de piezas que rompen el orden establecido de la sucesión de aria i recitativo. En las óperas convencionales el recitativo hace avanzar la historia, mientras que la aria para la acción. En este pasaje eso no sucede, ya que por primera vez la sucesión de piezas musicales hacen avanzar la acción. En el inicio de la escena se presenta en forma de duetto, con los personajes del conde de y la condesa de Almaviva. Segidamente se añade Susana, formando así un terceto. A continuación, se añade Fígaro, formando un quartetto. Después Antonio entra a escena configurando un quintetto. Después Antonio sale de escena, y se reconfigura el anterior quartetto. Finalmente se añaden Marcelina, Basilio y Bartolo, modelando así un septetto que concluye el segundo acto.

Canzonetta sull’aria

Este pequeño duetto o duettino se sitúa en el tercer acto de la ópera, muestra la elaboración de una carta por parte de Susana i la condesa. Esta carta será un trampa para exponer la infidelidad de el conde de Almaviva. La importancia recae en como Mozart trata la escena a nivel musical y temático. El duetto muestra como la condesa dicta a Susana la carta y como ella va repitiendo los finales de frase. Es una escena natural, viva y cotidiana. Al final del duettino las dos repasan la carta y la leen intercalando las diferentes partes del escrito. Es sin duda una obra maestra.

Bien, nos vemos en la próxima entrada!

Salud y mucha música!

Le Nozze di Figaro de Mozart amb els amics de l’òpera de Sabadell

Nozze_IMG_0040-2

Aprofitant que l’associació d’’Amics de l’òpera’ de Sabadell juntament amb la Filharmònica del Vallès està representant les Noces de Fígaro de Wolfagang Amadeus Mozart, reflexionarem entorn aquesta magnífica obra. A escena veurem en la seva majoria cantants nacionals i locals. Tot això forma part d’un projecte pel seu reconeixement. És un projecte que ja fa molts anys que està en marxa i està donant molts bons resultats. Des de aquí les meves felicitacions.

Les noces de Fígaro, estrenada a l’1 de maig de 1786, presenta la primera òpera amb llibret de Lorenzo da Ponte. Aquest escriptor ha sigut un dels majors llibretistes de la història de l’òpera. En concret se’l coneix per haver posat lletra a les tres òperes més importants de Mozart (sense contar la Flauta Màgica): Le nozze di Figaro, Così fan Tutte i Don Giovanni. La trama argumental de quatre actes és revolucionària (mai millor dit) ja que la seva trepidant història i rapidesa escènica la fan única. És una òpera avançada al seu temps per molts motius que explicarem a continuació. Primer de tot cal saber d’on va agafar Lorenzo da Ponte aquest argument. L’obra està basada en l’obra de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais amb el títol de Le mariage de Figaro ou la folle journée. La rellevància d’aquesta obra fou el seu sentit pre-revolucionari. Mozart i da Ponte van voler agafar aquestes idees revolucionaries i plasmar-les en forma d’òpera. El resultat va ser tot un èxit. Però la pregunta és: Es pot plasmar musicalment aquests aspectes politico-socials? Doncs si. Al principi de l’òpera els criats canten en una tonalitat molt simple: Sol Major. En canvi els nobles i amos de la casa canten en Re major. Al final de l’òpera aquests dos estaments acabaran cantant en la mateixa tonalitat. En Re Major. Mozart amb la música com a mitjà realitza reivindicacions polítiques, fent que els criats acabin cantant en la mateixa tonalitat que els personatges nobles. La revolució francesa va tenir una gran influència en tots els aspectes socials i culturals de l’època.

Personatges i Argument

Hi ha un gran número de personatges, que fa d’aquesta òpera una història trepidant i enrevessada. No ús espanteu, no cal saber tots els personatges per seguir l’òpera de manera correcta:

– Fígaro, criat del comte (baix)

– Susanna, criada de la comtessa i promesa de Fígaro (soprano)

– Comte di Alamaviva, de nom Rosina (baríton)

– Comtessa di Almaviva (soprano)

– Cherubino (dona disfressada d’home, per evitar Castratis), patge del comte (mezzosoprano)

– Marcellina, criada de Bartolo i ara al servei del comte (mezzosoprano)

– Bartolo, metge de Sevilla, antic tutor de Rosina (baix)

– Basilio, mestre de música (tenor)

– Don Curzio, advocat (tenor)

– Antonio, jardiner del Conte i oncle de Susanna (baix)

– Barbarina, filla d’Antonio (soprano)

Les noces de Fígaro s’ambienta a Sevilla, durant la segona meitat del segle XVIII, i ens situa en un «dia boig» al palau del comte d’Almaviva. Rosina ja s’ha convertit en la seva dona, la comtessa, però el comte cerca els favors de la jove Susanna, que és la promesa de Fígaro, criat del comte. La trama es complica quan el comte d’Almaviva descobreix que el seu patge Cherubino mostra molt d’interès en la comtessa, i per això se’n vol desfer enviant-lo a la guerra. Figaro, Susanna i la comtessa es posen d’acord per entorpir els plans del comte i posar de manifest la seva infidelitat. Però, mentrestant, Fígaro s’embolica en una discussió amb Bartolo i Marcellina, que s’acaba amb el descobriment que Fígaro és el fill de tots dos. Al final de la jornada tots els protagonistes es troben al palau, on se succeeixen els equívocs fins que finalment el comte i la comtessa es reconcilien i Figaro i Susanna es poden casar.

Com podeu veure l’argument és del tot rocambolesc i trepidant, cosa que es pot veure de manera clara en la música de brillant solució.

Música

Ens trobem en el període musical emmarcat en el classicisme comprès entre 1750 i 1820 (sobretot a la segona meitat del segle XVIII). Aquests estil i període musical és el posterior al barroc i l’anterior al Romanticisme. La música del període classicista o l’anomenada música clàssica (en aquests sentit del terme), es pot definir com l’equilibri dels temes musicals. Aquests aspectes també es pot entendre dins altres manifestacions artístiques (pintura, escultura, arquitectura…). El classicisme musical va tenir grans compositors, com Joseph Haydn (sobretot en el món orquestral) o Christoph Willibald Gluck (sobretot en el món de l’òpera), d’entre molts d’altres. Ludwing van Beethoven es considera com una figura de transició entre el món Clàssic i el Món romàntic musical. En aquests món és en el qual Mozart es va emmarcar, i va esdevenir el màxim exponent d’aquests període i referent musical de tota la història de la música. La seva obra es extensíssima, i en el camp en el qual podem dir que va destacar més va ser precisament en el camp operístic. Les òperes d’aquests període encara s’organitzaran amb la intercalació de ària i recitatiu. Tot i això, Mozart en aquesta òpera començarà a alterar aquest ordre.

Tots els passatges de les noces de Fígaro serien dignes de ser mencionats, però tampoc es ‘plan’ de escriure aquí la bíblia en vers, per tant citaré quatre passatges prou importants per fer-nos una idea de la importància musical d’aquesta colossal obra.

Obertura

Aquesta obertura que dona inici a l’òpera és una de les més famoses i aclamades per el públic. Fins i tot en molts concerts s’interpreta com a peça independent. Com podreu apreciar la seva musicalitat i el seu ritme frenètic ens posa en situació. És sens dubte una obra instrumental magistral.

Non pìu andrai (mai més ¿oi?)

Aquesta ària la trobem al final de primer acte, i és quan Fígaro es mofa del personatge de Cherubino. Li diu que acabarà enviat a la milícia, cosa que li molesta ja que és un personatges que en tota l’obra va constantment darrera de totes les dones. L’ària té un to viu i enèrgic que concorda amb tota l’òpera i amés mostra la gelosia insipient del personatge de Fígaro.

Passatge final del segona acte: Esci ormai garzon malnato

Ara no parlarem d’una ària sinó d’un conjunt de peces que trenquen l’ordre establert d’ària i recitatiu. A les òperes convencionals el recitatiu fa avançar la història, mentre que en l’ària s’atura. En aquests passatge això no passa, ja que per primera vegada la successió de peces musicals fan avançar l’obra. En total passen 20 minuts sense tenir una successió de recitatiu i ària. L’inici de l’escena es presenta en forma de duetto, amb el comte d’Almaviva i la comtessa. Tot segui t’hi afegeix Susanna, formant un tercetto. A continuació s’hi afegeix Fígaro, formant un quartetto. Després Antonio entra a escena i formen entre tots un quintetto. Després Antonio marxa i es configura un quartetto. Finalment s’afegeixen Marcelina, Don Basilio i Don Bartolo modelant un septetto que conclou l’acte. Aquesta manera d’avançar l’argument serà una novetat en tota regla, i servirà com a precedent per compositors posteriors, i especialment pels belcantistes.

Canzonetta sull’aria

Aquest petit duo o duettino es situa al tercer acte de l’òpera, i mostra la elaboració d’una carta per part de Susanna i la comtessa d’Almaviva. Aquesta carta serà una trampa per exposar la infidelitat del comte d’Almaviva. La importància recau en com tracta Mozart l’escena a nivell musical. El duet mostra com la comtessa dicta la carta a Susanna i com ella va repetint els finals de fresa. Al final del duet les dues repassen la carta i la llegeixen, intercalant les parts escrites de la carta. És sens dubte una obra mestra.

Bé ens veiem a la pròxima entrada.

Salut i molta música!

Castrati: La veu del Barroc

Senesino,_Cuzzoni,_Berenstadt

Avui parlarem dels castrati. Us podeu imaginar un home amb veu de dona? Doncs bàsicament és això, pot semblar excèntric (que ho és) i fins i tot estrany (que també ho és). Però cal dir que aquests cantants durant el barroc van tenir una fama cap dalt en tots els teatre d’òpera d’arreu. Per tant les excentricitats del barroc van lligar de manera punyent amb aquests cantants virtuosos durant els segle XVII i XVIII.

Com bé diu la paraula castrato, els cantant d’aquestes característiques, de petits abans de que canviessin la veu d’home, se’ls operava per tal de castrar-los. Dit de manera ràpida: els hi tallaven els ous. Tot i que no era ben bé així, però com no em ve de gust endinsar-me en aquest tema amb profunditat ho deixarem aquí. Lo important era que els cantants no perdien la veu aguda que havien tingut de nens.

Però la pregunta pertinent és: Perquè durant el barroc aquests cantants van tenir tanta supremacia en el món de l’òpera? Dintre d’aquesta qüestió podríem analitzar molts aspectes de la societat, però un dels factors que ens fan respondre la pregunta és des de el punt de vista musical. Els castrati en l’època barroca garantien una síntesi entre la brillantor de la veu femenina combinada amb la potència vocal que podia tenir la tessitura masculina. Durant la majoria d’èpoques històriques la veu aguda a tingut més importància que no pas les tessitures baixes. Per tant el que es buscava era una veu perfecte, que sintetitzava lo millor de la veu humana personalitzada en aquest cas pels castrati. Aquesta veu considerada com a perfecte va colpir de manera important a la societat europea cosa que va fer d’aquests cantants els amos i senyors del panorama operístic durant un segle i mig.

Un cop ja sabem com van sorgir aquests cantants singulars, podríem citar una llarga llista de compositors barrocs que van escriure especialment per castrati, però únicament citaré a tres: Nicòla Porpora, G.F. Handel i Antonio Vivaldi. Tots tres van potenciar de manera clara l’anomenada ària Da capo. Aquestes àries es caracteritzen, ja que tenen tres parts diferenciades. La primera normalment amb un tema brillant i alegre, a continuació s’afegiria una melodia més pausada i finalment es repetiria la primera part (d’aquí el nom da capo). Aquesta última part repetida, el cantant pot i “deu” afegir-hi ornaments de tot tipus, improvitzats pel mateix cantant. Aquesta secció de la peça era la part en la qual el castrato (o la soprano) lluïa el seu virtuosisme fins les últimes conseqüències, portant a improvitzacions que podien allargar la peça entre 6 i 14 (ó 15) minuts. Això amics meus és l’extravagància barroca.

Dit això comencem pel compositor Nicòla Porpora, considerat com un dels compositors de castrato, el qual també va escriure les peces més complicades per aquest registre. Nicòla Porpora va ser el principal compositor de un dels més importants i coneguts castratoi de la història: Farinelli (nom original Carlo Broschi). Es podia considerar, transportat al moment actual, un star System, tot i que sense les connotacions internacionals (tot i que si que va ésser conegut a reu d’Europa). Una de les pel·lícules que il·lustra aquest aspecte és Farinelli del director Gérard Corbiau, tot i que s’ha de dir que potser ho exagera un pèl. Com a pel·lícula esta molt bé, però té errors garrafals de primer ordre. Un d’aquests errors es pot veure quan canta una de les àries més extraordinàries de Handel, Lascia ch’io pianga. Això és un error històric ja que Farinelli mai va cantar composicions de Handel. Tot i així es una bona pel·lícula, però s’ha d’anar amb compte. Podem veure una de les àries més extraordinàries de Porpora, la qual es titula Alto Giove, on podem veure el desenvolupament de l’ària da capo, però en aquest cas la primera part no correspon a una melodia ràpida. És sens dubte una ària que et transporta a una altra dimensió. La versió que us passo és la del gran contratenor francès Philippe Jaroussky. Els contratenors, com vam dir en una de les entrades utilitzen la tècnica del falset per tal d’assimilar-se a la tessitura dels castratis. Per mi es el millor contratenor del món, té una veu exquisida!

El segon gran compositor que abordarem avui és ni més ni menys que Georg Frederich Handel. La seva obra és extensíssima però no em puc estar de ficar un gran tòpic de l’òpera barroca, però a l’hora una ària extraordinària, és la ja comentada anteriorment amb el títol de Lascia ch’io pianga, de l’òpera Rinaldo. En aquest cas també utilitzaré la figura de Philippe Jaroussky. No cal dir res d’aquesta ària ella sol ja ho diu tot.

També cal destacar l’ària de ombra mai fu, de l’òpera Xerxes. Es tracta d’una ària íntima i calmada i amb una melodia sencilla però que a l’hora no li cal res més. Aquesta vegada prefereixo citar a un altre contratenor: Andreas Scholl.

Per últim comentarem i mostrarem una ària del compositor Antonio Vivaldi. Amb aquesta ària vull que enteneu també la vessant més virtuosa on la coloratura i els llargs moments d’intensitat acusada es mostraven interpretats per aquests cantants barrocs. En molts casos aquests tipus de àries són considerades les més complicades des del punt de vista tècnic. Us mostro la mezzosoprano Cecilia Bartoli. Originalment l’ària era pensada per home, però no trobo a cap contratenor actual amb les mateixes capacitats per cantar aquestes peces tant i tant complexes.

La desaparició d’aquests cantants es va patentar de manera paulatina, fins desaparèixer per complet al segle XIX. Tot i que si que veurem en aquest segle rols d’homes interpretats per dones transvestides. Tot i així podem dir que la desaparició dels castrati va sorgir segurament per la mateixa arrogància dels cantants que tanmateix va fomentar la seva pròpia perdició.

L’avenç tècnic a nivell vocal va fer possible durant el segle XX, que els contratenors sorgissin de manera clara. Podem trobar en moltes òperes d’aquest mateix segle, personatges específicament pensats per a contratenors. Un dels compositors que va explotar aquest recurs va ser Benjamin Britten, un dels màxims exponents de música dodecafònica d’Anglaterra. Us passo una de les intervencions de l’òpera Somni d’una nit d’Estiu (A Midsummer night’s dream), interpretat per David Daniels. En aquest cas podem veure com Britten utilitza un contratenor per interpretar al déu Oberon, per tal d’establir una ambigüitat sexual (pròpia d’un déu).

Aquesta entrada a servit bàsicament per poder mostrar una visió i una reflexió entorn als castrati i com va evolucionar la seva desaparició (o la seva reinterpretació) fins al segle XX. Podem veure com durant els períodes històrics en realitat res desapareix, sinó que es modifica, en essència ens trobem amb el mateix.

Ens trobem a la pròxima entrada!

Òpera Verista: de Mascangi a Puccini (I)

la-boheme

Dues de les entrades anteriors vam abordar tant l’òpera de la Traviata com Nabucco, les dues amb música de Giuseppe Verdi. Sabem com d’important va ser aquests compositor i quines grans influències va propiciar. Avui veurem què va passar en el món de l’òpera italiana després d’aquest gran compositor. Per tant, el marc cronològic que plantejarem avui serà el de la segona meitat del segle XIX. Però primer de tot hem de resoldre un problema: Què és el verisme?
Bé, primer hauríem d’analitzar l’etimologia de la paraula, que ens pot donar molta informació. Verisme ve de la paraula ‘vero’ en italià, aquest mot es refereix a allò real. Per tant aquest estil el podem definir en primera instància com aquelles òperes que intenten plasmar a l’escenari situacions reals, on la quotidianitat entre els personatges es porta fins les últimes conseqüències. Òbviament aquest estil no només es va fer notar en el món de l’òpera, sinó que en el teatre, la literatura i fins tot en la pintura es va poder veure aquesta tendència històrico-artística. Per tant l’òpera verista tindrà com a objectiu primordial dotar de realisme les històries dintre d’aquest àmbit teatral i musical.

Dintre d’aquest període es podrien citar una llista considerable de compositors importants com per exemple: Pietro Mascagni, Ruggero Leoncavallo, Umberto Giordano, Francesco Cilèa, Giacomo Puccini… Únicament senyalarem tres autors en aquesta entrada: Mascagni, Leoncavallo i Puccini.

L’estudi majoritari posa com a primer verista a Pietro Mascangi, tot i que hi ha estudis que han tirat encara més enrere la cronologia, considerant el primer verista (o millor dit el precursor) a George Bizet, amb la seva òpera més famosa: Carmen. Això és així ja que mostra algunes característiques amb l’òpera verista, tot i així no podem afirmar que es tracti de la primera d’aquesta tipologia. Dit això, la primera òpera considerada verista és l’anomenada Cavalleria Rusticana (cavallerositat rústica) de Pietro Mascagni amb llibret de Targioni Tozzetti. Es pot veure amb aquesta òpera de curta durada, com l’obertura disminueix, fins al punt de desaparèixer. El que farà Mascangi serà afegir a la meitat de l’obra (entre l’acte I i II) un intermezzo, que servirà per acumular tots els temes musicals a mode de recordatori, per tal de que l’espectador es pugui situar després de la pausa del entreacte. Aquest intermezzo és la peça més important d’aquesta òpera, i essent una de les primeres, és una de les més conegudes. Tot i això podem, en una obra anterior, La Traviata de Verdi, com entre el II i el III acte també i apareix un intermezzo, però en aquest cas no prescindeix d’una llarga obertura.

La cavalleria Rusticana va ser una gran obra operística, ja que va ser la iniciadora d’aquesta corrent verista. Però, hi ha una obra que es pot considerar com el manifest verista i és la òpera Pagliacci de Ruggero Leoncavallo, el nostre segon protagonista de les reflexions que estem exposant avui. Aquesta la podem qualificar com a més interessant, tant musicalment com per les idees que exposa. En primera instància, aquesta òpera breu de dos actes (com la Cavalleria Rusticana de Mascangi), comença amb un pròleg on explica el que vindrà a continuació, i ens mostra com tot el que veurem a l’òpera intenta representar un ‘trosset de vida’. Aquest pròleg és per tant un manifest clar a la nova escola verista. En aquesta òpera també podem veure aplicat el recurs de Leimotiv, com ja havíem vist amb la figura de Richard Wagner. Òbviament no l’utilitzarà amb la mateixa recurrència. També utilitzarà un recurs, que el portà fins a l’extrem de voler plasmar la realitat amb l’òpera. Això ho aconsegueix plantejant un teatre dintre d’un teatre. Aquest recurs ja va ser utilitzat per primera vegada dintre de l’anomenat teatre Elisabetià del renaixement britànic, per ni més ni menys que Shakespeare. Però Leoncavallo utilitza aquesta representació dintre de la representació per plasmar la mateixa realitat que passa en el mateix guió. Els pallasos Canio, Tonio i Beppe representaran una escena a la manera de la commedia dell’arte, que a l’hora explica la història d’infidelitats que succeeix a la trama operística.
Aquesta òpera també ens a deixat una de les àries més belles i també més famoses de tots els temps anomenada Vesti la Giubba. En aquesta ària podem veure com el pallasso Canio s’acaba d’assabentar de la infidelitat de la seva dona, i és tot just quan s’ha de preparar per sortir a l’escenari per fer la seva feina: ser un pallasso i fer riure a la gent. Aquesta escena tràgica mostra una gran expressió musical, on l’argument ajuda a aquest aspecte emotiu. Us he posat la versió del gran tenor Pavarotti (no cal que digui que no té desperdici).


El final de l’òpera s’enceta amb l’assassinat de Colombina (esposa de el pallasso Canio) i l’amant, al ben mig de de la representació de l’obra de teatre. L’obra acaba amb una de les frases més mítiques de la història de l’òpera: ‘La commedia è finita’. Podeu veure com es tracta d’una òpera breu però intensa.

Arribem ja al tercer i últim verista que comentarem avui. Giacomo Puccini va ser de fet el compositor que va presentar el clímax d’aquest verisme operístic, fins arribar als propis límits d’aquesta tipologies. Puccini, per molts estudiosos, només es considera com a verista en les seves primeres òperes importants, ja que a les successives obres s’endinsarà a en nous reptes per tal de plasmar a l’escenari noves cultures (japonesa, xinesa…), per tant podríem dir que s’allunyen de la perspectiva quotidiana. Ara bé, jo penso que no s’allunya del verisme ja que aplica comportaments occidentals de l’època amb altres cultures.
De fet la primera òpera amb la qual va adquirir la seva supremacia, va ser amb l’òpera de Manon Lescaut (que no comentarem). No va ser fins el 1 de febrer de 1896, que Puccini va estrena La Bohème, una de les òperes més representades en l’actualitat. En concret el Liceu aquest curs presentarà aquesta mateixa òpera durant el Juny i el Juliol (per tant no comentaré l’òpera, em reservo per quan la tinguem a la vista). Després Puccini va compondre Tosca, també una de les seves grans òperes. Aquesta en qüestió és una obra amb tots els preceptes possibles dintre de l’àmbit verista. Tot és realisme, on els personatges amb defectes, es comporten i pateixen aspectes naturals de l’home. És una obra que busca el realisme. Un dels casos és quan en un moment determinat s’intenta descriure el mati de Roma amb el so de les campanes de les diferents esglésies de Roma. Aquest i molts aspectes donen com a resultat la mostra de preocupació realista de Puccini. Us paso el Te Deum de Tosca per que hi feu una ullada, ja que també Puccini es va documentar en melodies de ‘Te Deum’ que es cantaven a segle XVIII, per tal de afinar en el rigor realista.

Us paso també les dues àries de referencia d’aquesta òpera: Vissi d’Arte i E Lucevan le stelle. Grans ‘hits de l’òpera que de ben segur us agradaran. El primer vídeo està protagonitzat per Sondra Radvanovsky i el següent per Plácido Domingo.

A causa de la gran extensió que ocupa aquest important autor he preferit dividir aquesta entrada en dos blocs, ja que Puccini encara mereix una atenció especial, amb les seves tres òperes, com són: Madama Butterfly, Il Trittico i Turandot.

Wagner com clímax del Romanticisme Alemany

1000509261001_1707055226001_BIO-Biography-21-Composers-Richard-Wagner-SF

Durant les entrades anteriors hem reflexionat sobre obres i estils operístics propis d’Itàlia. Avui és diferent. Avui ens centrarem sobre l’àrea geogràfica d’Alemanya, on l’òpera va tenir un nom imprescindible: Richard Wagner.

Wagner no només representa un gran nom per la història de l’òpera sinó que també mostra la seva importància en totes les arts existents.

Wagner va néixer l’any 1813 a la ciutat de Leipzig, situat al regne de Saxònia. Va tenir una vida centrada, geogràficament parlant, en l’àmbit alemany, tot i que va tenir estades a Suïssa, París i finalment a Venècia, on va morir l’any 1883.

L’obra operística de Richard Wagner supera el propi gènere, transformant-lo amb el que els filòsofs de l’època i posteriors qualificaran com a obres d’Art Total. Però que significa aquest terme? Simplement es refereix a la unió de totes les art existents en un sol espectacle. Wagner per tant ens vol transportar, no ha un plaer musical, sinó a una recerca de la bellesa més absoluta. Wagner, contràriament a Verdi, ens vol parlar de l’espiritualitat del món englobat amb aquest Art Total, la seva música va més enllà. Verdi en canvi fa una música popular, on tothom pot escoltar i desxifrar de manera ràpida el seu contingut. Verdi i Wagner representen dues maneres de veure l’òpera. En realitat jo trobo que són dos maneres de veure la vida, però no com a contraposades, sinó com a complementàries. Verdi ens desperta la inquietud de la vida terrenal i al plaer musical, i en canvi Wagner ens transporta a la inquietud espiritual de la vida.

La pregunta és, com Wagner aconsegueix tot això? És possible experimentar l’Art Total en les seves òperes? Com em d’afrontar les seves òperes?

Avui tenim moltes preguntes que respondre i no se si les podrem contestar totes, l’únic que desitjo és que pugueu algun dia experimentar totes aquestes sensacions en una òpera wagneriana.

Abans de endinsar-nos a la seva obra colossal, caldria aclarir un terme que utilitzarà Wagner com a recurs musical en les obres més importants del seu repertori. Aquest terme és el Leitmotiv. El Leitmotiv és un tema musical o melodia de curta durada que pot representar un personatge, un objecte, un sentiment o una idea abstracta. Aquests temes es van repetint cada cop que a escena surten els diferents personatges, objectes o situacions, de manera que l’espectador pot captar de manera clara una unió entre orquestra i cantants.

Una vegada ja em aclarit aquest concepte, ja podem entrar en matèria musical. Primerament vull d’estacar una de les primeres grans obres que Wagner ens va oferir: Tannhäuser. Únicament destacaré l’obertura de l’òpera. No cal dir que hi ha molts aspectes interessant, com per exemple la famosíssima, marxa nupcial, que actualment es representa a gran part de les celebracions matrimonials de tot el món.

L’obertura d’aquesta òpera explica l’essència de tota l’òpera. Podem veure en ella un gran conjunt de leitmotivs que s’entrellacen formen una obra instrumental de aproximadament 15 minuts. El tema principal de l’obra és la lluita entre l’amor profà i l’amor sagrat, i per tant la redempció a través de l’amor.

No us espanteu, en primera instancia la música de Wagner pot resultar molt lenta i feixuga, però us asseguro que val la pena aguantar.

La segona òpera que volia comentar és una història d’amor: Tristan und Isolde (Tristany i Isolda). Aquesta obra amb un total de 4 hores de música, a significat un gran avenç en el món de la música. Us faré un súper resum de l’obra:

Tristany, cavaller que duu Isolda a casar-se amb el rei Marc, a causa d’un filtre resta perdudament enamorat d’ella. Descoberts els amants pel rei, Tristany és ferit i mor poc abans que Isolda el visiti per darrera vegada. Ella mor d’amor.

Aquesta gran història d’amor desentranya una música del tot revolucionaria. Això s’explica ja que durant tota l’obra les frases musicals no es resolen, i per tant les dissonàncies i els acabaments de frases melòdiques anuncien una clara tendència cap a l’atonalitat. Però tot això no seria possible sense el famós i anomenat acord tristany. Aquest acord és famós ja que en el final de frase (que es va repetint durant gran part de l’òpera) mostra un inacabament constant de l’acord. Això es va repetint fins arribar a l’última nota de tota l’òpera, en el que es resolt l’acord tristany. Aquest inacabament crea grans tensions que no s’aturen en tota l’òpera fins al final. Per aquest motiu, l’última acord de Tristan und Isolde és considerat com l’acord més bell de la història de la música, perquè has d’esperar 4 hores per trobar el final de la frase harmònica. Òbviament no us posaré tota l’òpera perquè ho escolteu això, però us posaré un vídeo on s’ens presenta el preludi de l’òpera i a continuació l’última escena de l’òpera anomenada Liebestod. D’aquesta manera podreu escoltar les tensions melòdiques i com acaben en l’últim acord. Només trobo versions orquestrals sense la veu, tot i així ens serveix per entendre tot el explicat. Tot i així us facilito també el Liebestod sense el preludi amb la cantant Irene Theorin.

En aquesta segona part de la entrada ens centrarem en un sol títol: L’anell del Nibelung (1848-1874). Aquesta obra monumental, representa el clímax de la creació artística de Richard Wagner. Aquest gran títol en realitat es descompon en quatre òperes, per tant la podem qualificar com la Tetralogia de l’anell del Nibelung. Les quatre òperes que componen el cicle de l’anell són: L’Or del Rin, La valquíria, Siegfried i El Capvespre dels déus. En realitat podríem qualificar aquest cicle com a trilogia, ja que Wagner va plantejar la primera òpera com a introducció del drama èpic. Per fer-nos una idea general, les quatre òperes juntes donarien unes 16 hores de música sense interrupcions. Però òbviament es representen les òperes per separat (no cal dir-ho).

Primer de tot parlarem d’on es va estrenar. Normalment aquesta dada no és d’importància, però en aquest cas si que ho és. El projecte de Wagner no era només compondre òperes sinó que volia com hem dit al principi trencar amb el panorama actual, i desenvolupar peces d’obres d’art total. Per tant el lloc o santuari on es desenvolupen les seves obres havien de ser personalitzades per ell mateix. Wagner tanmateix, va dissenyar el teatre de Bayreuth, on es va estrenar la Tetralogia del Nibelung. El teatre esta situat a (Bayreuth) és un poble situat al estat de Baviera. Aquest teatre en el seu interior recorda molt als teatre grecs, amb la col·locació de la graderia en forma de mitja lluna. La col·locació de les localitats esta especialment feta per tal de que tothom veiés de la mateixa manera l’espectacle. No només trenca amb aquest aspecte, sinó que tot està pensat perquè l’espectador no tingui res que li pugui distreure la mirada, fins al punt de situar el fossà de l’orquestra per sota del escenari per tal de que l’espectador no pogués veure ni els músics ni el director. El fossà de l’orquestra té la peculiaritat de que la sonoritat que es projecte des de el fons de l’escenari crea uns efectes sonors extraordinaris. Actualment es continua celebrant cada estiu el festival de Bayreuth on es representen les òperes més emblemàtiques de Wagner, i on els organitzadors i directors són descendència directe dels mateix Wagner. És sens dubte un gran escenari. Us passo unes fotografies, moltes d’elles fetes per en Sergi Durán, un fotògraf de la meva confiança, que va estar fa cosa d’un més al mateix teatre i va fer unes fotografies d’aquest santuari emblemàtic.

Fossa de Bayreuth (sergi Durán)

Fossa de Bayreuth (Sergi Durán)

Interior escenari Bayreuth (Sergi Durán)

Interior de l’escenari de Bayreuth (Sergi Durán)

Graderia

Graderia

Però de que va l’anell del Nibelung? Que explica? Què significa la seva història? Òbviament no em dedicaré a explicar detalladament tot l’argument, ja que seria un treball del tot colossal i xinesc, per tant ni em molestaré a intentar-ho. Per tant no explicaré l’argument, sinó que aniré directament a l’essència i el missatge d’aquest drama èpic.

La història provinent de la tradició mitològica germànica gira al voltant d’un anell màgic que atorga a qui el posseeix el poder absolut, però amb una condició. Qui posseeix aquest anell renuncia automàticament a l’amor. Els éssers fantàstics, herois i déus lluiten per la possessió de l’anell. Finalment és l’amor que s’imposa i l’anell queda destruït juntament amb els déus. Tota aquesta història desentranya unes connexions filosòfiques i fins i tot metafísiques, que fan d’aquesta una obra d’estudi de primer ordre. Amb aquesta obra monumental s’ens vol explicar com la força de l’amor i de la bellesa va per davant de la avarícia i el mal. Aquesta lluita de contraris s’explica en aquesta òpera com el secret de l’organització del cosmos. Com diria Dostoyevski: ”La Bellesa salvarà el món”. És això el que Wagner ens intenta comunicar amb aquesta magnífica obra.

Tot això és una ínfima part del que significa Richard Wagner en el món de l’òpera, però com a mínim, espero que hagi servit per despertar en el vostre interior la inquietud per descobrir-lo.

A continuació us facilito dos vídeos. En un podem veure el capítol de This is Opera, on Ramón Gener el va dedicar a l’explicació de l’Anell del Nibelung (és molt recomanable les converses amb Stefan Mickisch, un dels millors especialistes de Wagner de l’actualitat). En l’altre podem sentir tot els leitmotifs de l’anell del nibelung amb el que representen, cada un d’ells (en anglès).

http://www.rtve.es/alacarta/videos/this-is-opera/this-is-opera-anillo-del-nibelungo/3106660/

Nabucco al Liceu

extractimg.cgi

Bé, iniciem el curs operístic amb una òpera en majúscules. Nabucco de Giuseppe Verdi es representarà al Gran Teatre del Liceu entre el 7 i el 22 d’Octubre. Trobo que és una magnífica oportunitat per endinsar-se en l’obra colossal de Verdi. En realitat el curs del Liceu comença amb el Llac del cignes amb música de Txaikovski, però a nivell operístic s’enceta el curs amb Nabucco.

Però abans de explicar pròpiament l’òpera m’agradaria aclarir alguns aspectes que cal saber per tal de poder anar a l’òpera de manera econòmica, ja que enguany han canviat varies coses amb les localitats i les ofertes, sobretot als joves. Hi ha hagut moltes crítiques amb la nova distribució de localitats. Tot i que afecta de manera notòria a la platea del escenari, s’ha de dir que moltes de les localitats de caràcter econòmic s’han encarit notòriament. Us passo una imatge amb els canvis que s’han dut a terme, on poso a l’esquerra la distribució de les localitats del curs passat i la d’aquest any.

liceuti-2localitats liceu

No tot són males noticies. Aquest curs han fet una promoció nova al sector jove de la població. Des de fa anys els el públic menor de 30 anys tenia i té dret al 50% de descompte a qualsevol localitat comprant l’entrada a taquilla abans de la representació (de tres hores abans de la funció fins l’hora que comença). Les localitats més barates ronden entre els 10€. S’ha de dir que en aquestes localitats la visió és molt reduïda, però si li apliquem el descompte pots anar al Liceu per 5€. A més si hi ha algun lloc buit a tres butaques més a la dreta no faràs el lleig de no seure-hi. A això s’ha afegit un nou descompte que s’aplicarà aquest curs, on abans de la funció els menors de 35 anys poden comprar qualsevol localitat per 30€. Això significa que si algun dia et vols fer creure que ets ric, pots estar en localitats que en realitat costarien entre 180 o 230€ (platea o llotges d’amfiteatre). Que no es digui que l’òpera no és accessible!

Tanquem aquest llarg parèntesi per explicar l’òpera que ens pertoca. Nabucco és la primera gran òpera de Verdi, cosa que ens fa explicar el context biogràfic d’aquest magnífic compositor. El moment vital previ a la composició d’aquesta obra va ser del tot tràgic, ja que feia poc que la seva dona i els seus dos fills havien mort a causa de sobtades malalties. Aquest tràgic succés es va ajuntar amb el fracàs de la seva anterior òpera, Un giorno di Regno. Aquests dos fets van fer que Verdi estigués apunt d’abandonar la composició d’òperes. Arribarà de les mans del director de la Scala de Milan un libretto de Temistocle Solera basat en la història del antic testament sobre la opressió del poble jueu en mans de Nabucodonosor rei de Babilònia, i també inspirada en el drama homònim de Francis Cornue i Anicet-Bourgeois. Més endavant explicarem perquè va tenir tanta popularitat aquesta òpera.

Personatges

Nabucco, rei de Babilònia (Baríton verdià)

Abigaille, fillastra de Nabucco (soprano dramàtica)

Zaccaria, pontífex hebreu (baix)

Fenena, filla de Nabucco (mezzosoprano)

Ismaele, general hebreu (tenor verdià)

Abdallo, Ministre de Nabucco (tenor)

Il gran sacerdote, pontífex del déu Baal (Baix)

Anna, germana de Zaccaria (soprano)

Argument

El primer acte mostra com Zaccaria, gran sacerdot dels hebreus, explica al poble jueu el pla per fugir de la opressió de Nabucco. Zaccaria mostra a Fenena lligada, de manera que amenaçarà a Nabucco tenint a la seva pròpia filla. Aquest segrest servirà com a negociació per la fugida. Però es desferma entre Fenena i Ismaele un amor no correspost. En això arriben els babilònics amb l’agressiva Abigaille, que alhora estima a Ismaele, ell la rebutja. Entra llavors Nabucco, i Zaccaria amenaça en matar a Fenena si no deixa fugir al seu poble, però Ismaele instintivament evita la desgracia de la mort de Fenena. Aquest fet fa que Nabucco ocupi el temple de Jerusalem i obliga a la població jueva que li rendeixin honor i lloances. En aquell precís moment és quan un raig caigut del cel treu la corona a Nabucco. Rapidament Abigaille, amb ànsies de poder agafa la corona i es proclama reina de Babilònia.

En el segon acte es descobreix que Abigaille és en realitat filla de Nabucco i una esclava, tot i això no fa frenar el seu poder, trencant el document que confirma aquest fet. Abigaille amb Il gran Sacerdote firmen un document per executar als jueus i a Fenena. Aquesta noticia arriba als israelites per boca de Abdallo.

En el tercer acte Abigaille fa firmar a Nabucco el document que permet la execució dels israelites. El firma però el que no sap és que el document també estableix la execució de la seva filla Fenena. Els Israelites intenten treballar sabent el futur que els espera, i és aquí quan s’interpreta la famosíssima peça per cor anomenada Va, pensiero.

En el quart i últim acte, Nabucco, en veure la situació de la seva filla es converteix en el Déu de Judà (aberració bíblica). Nabucco salva als jueus de la seva execució i destrona a Abigaille, aquesta desemparada mor invocant al Déu d’Israel.

Música

La música de Nabucco sempre s’ha centrat en una peça fonamental que és el Va, pensiero. Tot i això en aquesta entrada vull esmentar algunes peces que ens han de fer pensar que es tracta d’una òpera amb una música extraordinària i que hi ha alguna cosa més.

Obertura

Aquesta peça resumeix tota la musicalitat que es desenvoluparà durant les dues hores d’òpera. Comencen el grup de trombons amb una melodia molts suau seguit de un cop violent de notes on hi intervenen tots els instruments, aquesta alternança es va desenvolupant fins que amb veu de l’orquestra s’entona la melodia del Va, pensiero. Es repeteix un ritme amb staccato (notes picades) durant tota la peça, cosa que ho veurem amb una peça del cor jueu. El final és molt particular de les operes de Verdi, on la acumulació de notes s’accentua a mesura que avança la melodia.

Aria i cabaletta de Abigaille

El personatge de Abigaille és el que presenta més dificultats. Aquest gran personatge no és apte per qualsevol soprano. Aquest paper a sigut, fins i tot, causa de problemes vocals i retirades professionals d’algunes sopranos de la història. Per tant estem davant d’un paper d’extremes complicacions vocals. Aquesta ària presenta tanmateix uns girs vocals de una complexitat accentuada, ja que la cantant a de passar de greus contundents a aguts estratosfèrics en molt pocs segons. En concret aquesta ària mostra la ira que té en el seu interior i també mostra com va ser anteriorment, quan va sentir l’amor i com a canviat tot. Aquest personatge té una profunditat molt forta, ja que durant l’obra té una transformació marcada, és un personatge rodó (en termes teatrals).


 

Va, pensiero

 Aquesta peça es localitza com em dit al principi al final del tercer acte. Aquest cor va ser el motiu principal de la popularització de l’òpera, ja que es va interpretar com un cant de llibertat envers de l’opressió dels governs exteriors cap a Itàlia. Aquest anhel de llibertat va arrelar molt al pensament italià. A partir d’aquí l’èxit de Verdi es va catapultar. El motiu principal d’aquesta popularització va ser segurament sustentar gràcies a l’unió entre la música i la unitat patriòtica, fent com a única la cultura italiana. S’ha de dir que, quan la gent cridava a la unitat italiana ho feia amb el nom de VERDI. Aquest nom també corresponia a les sigles de: Vittorio Emanuele re d’Italia. Per tant s’ha d’entendre aquesta peça no només com una melodia amb una musicalitat extraordinària, sinó que és en ella mateixa una peça històrica.


Escenografia

La contextualització original de l’òpera es situa a l’entorn del regnat de Nabucodonosor, entre els 580 i els 570 aC. Aquesta producció que podrem veure a l’octubre al Gran Teatre del Liceu emmarca l’acció als entorns dels anys del govern Hitlerià, en ple segle XX. L’escenògraf d’aquesta producció operística, Daniele Abbado, compara per tant l’opressió del govern babilònic contra els israelites amb l’Holocaust alemany que van patir milions de jueus. Podem trobar similituds clares, però això no garanteix que el text quadri ben bé amb el missatge que transmet aquesta obra. Per exemple, no crec que encaixi bé el paper de Abigaille dintre d’aquesta nova temàtica. Però, millor no especular. Fins que no la veiem no podrem opinar. Tot i això de ben segur que ens espera una escenografia d’allò més impactant i amb uns cantants de primer ordre, a destacar el gran Baríton Ambriogio Maestri.

Per aquells que s’animin a anar espero que disfruteu! Ens veiem a la pròxima entrada!

Bel canto: una aproximació a les melodies més belles de l’òpera.

ELISIR-Damrau-Florez1

Segurament les paraules Bel canto no siguin un dels termes més emprats en la nostra vida social, però crec que pel que fa a l’òpera és d’extrema importància, ja que gran part de les poques àries que coneixem provenen d’aquest bel canto. Però que és el bel canto? És un estil? Una manera d’entendre la música? Un moviment operístic? Provablement totes aquestes preguntes serien contestades de manera afirmativa, però tot i així no podríem, mitjançant elles definir el bel canto. No cal tenir una ment privilegiada per traduir aquestes dues paraules en italià de manera correcta (cant bell). Tot i així, sabent el significat de les paraules no se’ns revela de manera clara que és tot plegat. Dit això, i sabent la complexitat de tot plegat, podríem definir el bel canto com un període i un moment essencial de l’òpera. Conclusió: no ens ha quedat res en clar. Espero que aquesta entrada dedicada únicament aquest període operístic ens doni la clau per obriu un altre cofre del món del cant líric.

Primer de tot cal emmarcar a nivell cronològic aquest període que va en el seu màxim esplendor en el primer terç del segle XIX. Tot i això es pot dir que el seu origen ve del Barroc del segle XVIII. Dintre del màxim període d’esplendor podem parlar de tres compositors imprescindibles: Rossini, Bellini i Donizetti. Rossini famós per la seva òpera Il barbiere di Seviglia, mostra la vessant més còmica del bel canto (tot i que podem veure en la seva obra una gran varietat temàtica). Les melodies de Bellini són les considerades més pures del bel canto, ja que la simplicitat i el cant legato es consolidan de manera indiscutible. Bellini ens serveix per introduir una de les característiques essencials d’aquests estil operístic: cant legato. Aquest cant a nivell tècnic significa la lligadura de les notes de diferent freqüència tonal. Per tant el legato consisteix en no deixar silencis entre nota i nota, per tal d’entendre les frases musicals de manera homogènia. La explicació pot ser entenedora però crec que el millor que podem fer és entendre aquest legato amb música, per tant ens ajudarem amb una de les àries més famoses de tota la història de l’òpera: Casta diva de l’òpera Norma de Bellini. He escollit com no una de les cantants més extraordinàries que ha trepitjat el planeta terra. Maria Callas.

Espero que us hagi agradat aquesta extraordinària interpretació. Però encara falta comentar l’últim dels compositors que és Donizetti. Aquest compositor va ser el més prolífic dels dos, arribant al nombre de 71 òperes de les quals parlarem de dues en concret: Elisir d’Amore i Lucia di Lammermoor. Primerament voldria citar l’ària Una furtiva lagrima, ja que és la més característica en quant al legato, i també perquè no vaig citar a un tenor important que tot just ara acaba de emergir de l’escena operística internacional. El tenor mexicà Javier Camerena actualment despunta en les millors àries del belcantisme.

També volia citar l’òpera de Donizetti anomenada Lucia di Lammermoor, ja que aquest pròxim curs podrem gaudir d’aquesta obra mestre al Gran Teatre del Liceu. Aquesta obra ens serveix per explicar una altra de les característiques principals del bel canto, que és la gran ornamentació i el virtuosisme de molts passatges, i per tant amb l’abundant coloratura d’algunes de les àries. En molts casos era tant important el virtuosisme dels cantants que els llibretistes se les tenien que empescar per tal de que en els finals a nivell argumental demanessin una gran coloratura en el cant del protagonista. Aquest és el cas de Lucia di Lammermoor, ja que per tal de justificar una gran pirotècnia musical el personatge de Lucia patirà un atac de bogeria exagerat que permetrà per tant un gran virtuosisme vocal. Originalment aquesta peça anava acompanyada per una harmònica de vidre. Podem veure sobretot com els sobre aguts finals incrementen la bogeria de la protagonista.

Una de les aportacions més importants que va coincidir amb aquests curiós període, van ser els avenços de la tècnica vocal masculina, cosa que va possibilità l’execució del Do de pit. Com ja vaig avançar l’anterior entrada el Do de pit és la nota més alta que pot fer un tenor. Es diu així, ja que s’arriba a aquesta nota no mitjançant falset sinó amb la veu natural. Així en general podríem dir que el Do de pit aprofita no només el cos de caixa de ressonància sinó també el crani i la mandíbula. Bé aquí m’he flipat, és molt fàcil dir-ho, però fer-ho ja et dic jo que no és fàcil. La millor peça per saber que és això del Do de pit és amb l’ària Ah mes ami de l’òpera Le fille du Régiment (la vaig ficar a l’anterior en

El bel canto va arribar amb aquest Do de pit a la seva fi. La pregunta és perquè, ja que va ser una invenció (per així dir-ho) del propi bel canto. Les conseqüències més clares d’aquest avenç tècnic de la veu va ser que els compositors tot seguit va començar a fer peces per els tenors aprofitant aquesta potent nota, amb melodies més robustes que van donar lloc a l’òpera pròpia del Romanticisme: l’òpera dramàtica. Per tant es va deixar de banda les melodies amb ornaments de tant en tant una mica gratuïts.

Això és el bel canto: melodies bellíssimes i clares, coloratura i legato en la línia melòdica. Aquest període operístic va tenir una vida molt curta, d’aproximadament uns 30 anys, però trobo sorprenent la gran influència i la grandíssima aportació que va fer per el món de l’òpera.

Fins un altre i molta música!